Tomata

El 23 d’octubre de 1884 fou assassinat, d’un tir d’escopeta, l’aleshores jutge de Catarroja. Li deien Miquel Martí, rondava entre els 38 i els 40 anys d’edat, estava casat, tenia quatre fills i, segons referí la premsa, amb anterioritat havia sigut alcalde del municipi. La policia no tardà a identificar i empresonar el presumpte homicida, de nom Teodor Ramon –tot i que popularment era conegut pel malnom de Tomata–, tenia 33 anys, estava casat i era veí de la mateixa localitat.

Cinc mesos després, el 10 de març de 1885, Tomata tornà a saltar a les columnes dels diaris, aquesta vegada perquè «estuvo a punto de fugarse de las cárceles de Torrent». No se sabia com ni de quina manera, «una mujer introdujo una cuerda de cáñamo que mide 80 palmos», amb la qual el presidiari intentà una fugida que els vigilants de la presó aconseguiren avortar a temps. I així, en juny d’aquell any, el jutjaren i condemnaren a la pena capital «como autor del delito de asesinato en la persona del juez municipal».

Tal com he advertit en d’altres ocasions, les presons del segle XIX eren llocs infectes, extremadament insalubres. I, mentre esperava el moment de ser executat, Tomata emmalaltí d’una tuberculosi pulmonar. Fins al punt que, en gener de 1886, el seu advocat sol·licità formalment a la reina regent que l’indultara per motius de salut. A principis d’abril el traslladaren «a los calabozos del Hospital civil» en estat de màxima gravetat: «La hemoptisis se ha acentuado de tal manera que hace temer un próximo y fatal desenlace». I quinze dies després, el Divendres Sant, la mare d’Alfons XIII concedí, tant a Tomata com a dos reus més, el perdó sol·licitat. «Quedan pendientes todavía cuatro expedientes de pena capital, de los cuales he de creer que no todos alcanzarán la gracia del indulto», asseverava l’anònim periodista.

A Tomata, però, l’amnistia li serví de ben poc, atés que, amb data del 16 de juny de 1886, els diaris comunicaren, amb laconisme i concisió, la seua defunció «en la cárcel de Serranos de Valencia, donde se hallaba enfermo de tisis». I fou així que la mort de qui tanta atenció mediàtica havia merescut en vida fou despatxada en a penes mitja dotzena de línies. Sic transit gloria mundi.