Recordar Jaume Roig

No tots els autors, per molt bons literats que siguen, gaudeixen de la mateixa fama. O, per dir-ho d’una altra manera, del mateix reconeixement. Més encara, si són autors que el temps ha passat sobre ells de forma molt desigual. Això es podria dir, sense temor a equivocar-nos, de l’escriptor Jaume Roig, que va ser un mestre de la sàtira al segle XV i que va tenir la sort de ser publicat al segle XVI i al XVIII, i traduït en castellà el XVII, per conéixer les premses de bell nou al XIX, en versió original una altra vegada. Però tot això no obsta perquè en els nostres dies Jaume Roig –tot i l’esforç immens de redactar aquella seua novel·la en vers- no siga ni la meitat de recordat, ni tan conegut com el seu contemporani, Joanot Martorell, o com un altre versificador amb qui degué creuar-se pels carrers de València: Ausiàs March. Ni com aquella dona que se la suposa contestant-li amb un Vita Christi on es valora el paper de la dona.

És possible que aquesta diferència simplement es dega al fet que Roig, a l’hora de triar l’estil en què volia redactar la seua novel·la basada en una ficció autobiogràfica, va optar pel vers. Metge de la reina Maria –esposa del Magnànim- i d’alguns altres nobles importants més, va ser administrador d’hospitals valencians, examinador de cirurgians i pare d’una monja que professà a la Trinitat, on era abadessa Isabel de Villena. De fet, aquella opció del vers, seria un condicionant total: la novel·la en vers provenia del passat i amb Roig arribava a port. La novel·la en prosa que representa Martorell i Corella –amb les seues poètiques ficcions- era el futur. El futur per a ser “més recordats”, cinc segles després. Perquè, òbviament, a Martorell i a Corella no se’ls tornà a recordar fins al segle XIX, amb la Renaixença, i més al primer que al segon.

Però l’Espill –tot i ser la més divertida de les novel·les medievals nostres- no ha gaudit de l’aurèola de “noblesa” que té el Tirant o el Curial, ni tampoc ha estat beneïda pels erudits afectes a les recargolades llatinitzacions de Corella. Potser, però, perquè la ideologia que podem trobar a l’Espill no s’ajusta al nostre temps. Malgrat que segurament aquella la missogínia de Roig –casat amb una senyora, a qui salva dels atacs a les dones, i pare de diverses filles-, només devia ser “una moda”. Era una manera fàcil de fer riure, quan les coses no havien de ser necessàriament políticament correctes. Si mirem Roig en el seu context –i el situem en l’àmbit de l’exageració intencionada per fer riure davant coses “impossibles”-, ens serà més fàcil llegir-lo, entendre’l i, fins i tot, considerar-lo com un altre dels grans novel·listes medievals valencians.