Una Nit de l’Art

Contra les alarmes universals per la salut, i les injustícies polítiques insolidàries etc..., la creativitat primaveral va esclatar a Castelló de la Plana, la vila històricament tranquil·la. La Nit de l’Art, caminà i interrogà la ciutat amb el rerefons anunciat també d’una pròxima vaga de professorat, que cal escoltar, vinculada als estudiants esperant "l’aigua de maig” dels seus exàmens de selectivitat: que la vida, per a la majoria és també un constant, i no sempre just, examen de selectivitat.

La primavera, amb el tebi benestar mediterrani, en espais culturals, open studios, projectes d’artistes, actuacions, exposicions etc... ha caminat per la ciutat amb el taller 'Integr’arte' del Maset de Frater expressant una “Revolució dels colors”, i amb una “Cartografia habitable” del complex socioeducatiu de Penyeta Roja... I nova, ingènua i crítica, s’ha definit a l’Hospital, al Casino Antic i a l’Espai Morú del Grau, al Museu de la Mar, a la Llotja del Cànem i al Menador, a Tallers i associacions i centres educatius, i espais creatius... Fins i tot obrint la plaça Major a les danses del nostre País i de Valàquia.

La ciutat caminava com una orquestra certament optimista i crítica, amb el connubio delle arti coordinades de fa anys per Yvonne Bacas: enguany hi ha hagut seleccionar entre més de 700 propostes, i acoblar-ne unes 130 performances, i entitats de trobada i comunicació, de totes les arts. Una cruïlla d’accions més creatives que tecnològiques: no per saber què hi ha de nou, sinó què fem de nou.

Així que l’exposició 'The rise and fall' d’Erik Schmidt certificava en l’Espai d’Art Contemporani els diàlegs de les rudeses quotidianes passant per Berlín. Cap al tard, a la plaça de les Aules, Pere Ribera donava via a la 'Nèmesi creativa', cremant obres seues de gran format entre cants brillants de soprano i violoncel; mentrestant, la coral Resurrexit entonava gregorià a l’església de la Sang, davant del Ficus que anomenem centenari -vaja, també republicà, si va ser plantat el 1933... I ben prop, en un dels llocs universals de la ciutat, en la Casa dels Caragols, se succeïen les percepcions sonores de la naturalesa segons Edu Comelles; i la dansa proposada per Paula Ortiz, hi enunciava un 'Morir amando', un desbordament voluntariós, contra la mort, la mediocritat, la solitud. Segurament, per a temperaments voluntàriament ingenus i sentimentals, la nit i la matinada culminaren embolcallades per les canturel·les de les Rondes del mes de maig, que no poden faltar mai a la ciutat, a cap ciutat del món.