Saltar al contenido principalSaltar al pie de página

Educació

És fonamentalment la manera amb què s’eduquen les generacions

¿Ya nos sigues?Márcanos como medio preferente
Añádenos en Google
Lluís Meseguer

Lluís Meseguer

València

Ben prompte del matí del dijous dia 21, travessaven la carretera Nacional 340 -l’antiga Via Augusta- mestres dels Ports, el Maestrat i la Plana a reunir-se amb les Terres de l’Ebre, cap a Tortosa. Abans i mentrestant, a ciutats de tot el país, i de Catalunya; i amb ressò a l’Aragó, i especialment a Madrid, professorat cansadíssim es manifestava amb amabilitat i creativitat per l’educació infantil, contra la massificació a les aules, les penúries econòmiques dels centres i del professorat, les imposicions de la privatització i la confessionalitat, la interferència sobre l’educació en la llengua i l’estima del país i la integració del món...

En la vesprada d’aquell dijous, i en dies anteriors i fins ara (i no se sap si demà encara, i despús demà...), la ciutat de Castelló lluïa queixosa, amb samarretes de “tots els colors del verd”, i el roig i una mica de blau de banderoles, acompanyada d’una banda de música assembleària. L’arribada a la plaça Major, on l’Ajuntament de la ciutat lluïa finestrals engarlandats amb clavells blancs i rojos, s’acarava a un cartell d’una internacional Champions del atletismo, que s’ha coronat amb èxit de les esportistes valencianes. Tot això, davall l’escultura mural del gegant Tombatossals, que aconsella l’aventura: Ixcam, ixcam cap a fora...

I un conscient i il·lusionat avanç de pancartes donava veu a les cançons d’un país de músiques: “Que no, que no, que no, que no, que no / que no volem mes retallades / ni en sanitat ni en educació.”. I s’estenia a les peces heretades No en volem cap, Marjaler si vas a l’hort, i el folk song No serem moguts, clamant: “per la nostra llengua, per menys burocràcia, per les infraestructures, i pels nostres salaris”... I una adaptació de Tramussos d’Àfrica, demanava “Escola pública de qualitat”, que “la burocràcia tampoc la volem”, i en definitiva, que “No volem molles, volem el pa sencer”.

Eixa creativitat coral era traduïda viscuda en mil i una pancartes individuals o col·lectives, astorades i perfectament comprensibles: Que no te engañen, sí que hay dinero pero para la Concertada; Barbaritat valenciana, Conselleria de Malestar Social”; La llengua és compartida, la literatura també; Les educadores i educadors d’educació especial no som invisibles, som essencials; I’m sorry soc un mestre, no un polp; Per a l’Opus diners, per a la pública, estrés; Som ballarines, no números; Escola pública de totes per a totes; Volem les ràtios del Ventorro; Demaneu vocació per a amagar explotació; Les Aules són saunes; El futur també parla rural...

Així era, és i serà. Ho diga qui ho diga. I ho escolte qui ho escolte: escoltar i respondre, sense arrogància ni estupidesa, era i és obligació política elemental, si és que la societat és fonamentalment la manera amb què s’eduquen les generacions, i s’atenen la vitalitat material, i la salut i la sanitat, i les oportunitats de convivència i d’integració. Educació.

Tracking Pixel Contents