Educació

Ben prompte del matí del dijous dia 21, travessaven la carretera Nacional 340 -l’antiga Via Augusta- mestres dels Ports, el Maestrat i la Plana a reunir-se amb les Terres de l’Ebre, cap a Tortosa. Abans i mentrestant, a ciutats de tot el país, i de Catalunya; i amb ressò a l’Aragó, i especialment a Madrid, professorat cansadíssim es manifestava amb amabilitat i creativitat per l’educació infantil, contra la massificació a les aules, les penúries econòmiques dels centres i del professorat, les imposicions de la privatització i la confessionalitat, la interferència sobre l’educació en la llengua i l’estima del país i la integració del món...

En la vesprada d’aquell dijous, i en dies anteriors i fins ara (i no se sap si demà encara, i despús demà...), la ciutat de Castelló lluïa queixosa, amb samarretes de “tots els colors del verd”, i el roig i una mica de blau de banderoles, acompanyada d’una banda de música assembleària. L’arribada a la plaça Major, on l’Ajuntament de la ciutat lluïa finestrals engarlandats amb clavells blancs i rojos, s’acarava a un cartell d’una internacional Champions del atletismo, que s’ha coronat amb èxit de les esportistes valencianes. Tot això, davall l’escultura mural del gegant Tombatossals, que aconsella l’aventura: Ixcam, ixcam cap a fora...

I un conscient i il·lusionat avanç de pancartes donava veu a les cançons d’un país de músiques: “Que no, que no, que no, que no, que no / que no volem mes retallades / ni en sanitat ni en educació.”. I s’estenia a les peces heretades No en volem cap, Marjaler si vas a l’hort, i el folk song No serem moguts, clamant: “per la nostra llengua, per menys burocràcia, per les infraestructures, i pels nostres salaris”... I una adaptació de Tramussos d’Àfrica, demanava “Escola pública de qualitat”, que “la burocràcia tampoc la volem”, i en definitiva, que “No volem molles, volem el pa sencer”.

Eixa creativitat coral era traduïda viscuda en mil i una pancartes individuals o col·lectives, astorades i perfectament comprensibles: Que no te engañen, sí que hay dinero pero para la Concertada; Barbaritat valenciana, Conselleria de Malestar Social”; La llengua és compartida, la literatura també; Les educadores i educadors d’educació especial no som invisibles, som essencials; I’m sorry soc un mestre, no un polp; Per a l’Opus diners, per a la pública, estrés; Som ballarines, no números; Escola pública de totes per a totes; Volem les ràtios del Ventorro; Demaneu vocació per a amagar explotació; Les Aules són saunes; El futur també parla rural...

Així era, és i serà. Ho diga qui ho diga. I ho escolte qui ho escolte: escoltar i respondre, sense arrogància ni estupidesa, era i és obligació política elemental, si és que la societat és fonamentalment la manera amb què s’eduquen les generacions, i s’atenen la vitalitat material, i la salut i la sanitat, i les oportunitats de convivència i d’integració. Educació.