Quina basca. Quina desfeta

Comença la calor i, amb ella, la nova manera de viure, de pensar en i d’aspirar a. Els cossos es despullen, més els dels homes que els de les dones, com de costum. Les cases, que abans s’obrien de bat a bat a fi que hi ballara la brisa, ara es mantenen segellades per empresonar l’aire condicionat. Les activitats diàries s’aboquen al carrer de matinada o al capvespre per aprofitar els minuts de frescor que l’oratge ens regala, cada colp amb més recel. Sempre hem associat l’exclamació “Quina basca!” amb els mesos d’estiu. Ara, però, hi ha setmanes d’humitat i asfíxia repartides per tot el calendari. A poc a poc, va esfumant-se la tradició del “canvi d’armaris” a l’entrada de l’estació. Tal vegada, hauríem de multiplicar els prestatges de l’habitació per tenir a mà totes les peces de roba, de fred i de calor, i poder elegir les que ens reclame el dia.

A pesar d’això, els destrossaplaneta i els seus seguidors, més pendents d’acumular beneficis econòmics que qualitat de vides, se socarren els punys per silenciar les veus que divulguen la situació límit de desprotecció de la Terra. Assetgen aquells que protesten per l’augment de temperatura de l’aigua de la mar i el seu nivell, per la secor de les muntanyes i els incendis forestals; els que critiquen les estacions d’esquí unflades de tones de neu artificial i contaminant; que descriuen l’increment de fenòmens meteorològics extrems que s’emporten persones; aquells que veuen acostar-se, pas a pas, l’amenaça de la seguretat alimentària de la humanitat. Fins i tot, arriba un moment en què aquesta gentola poderosa, en ple sofriment de la natura, es llança a convertir una illa verge, habitada per flamencs, per fer-ne un ressort per a quatre milionaris fugitius.

És una altra de les eternes partides d’escacs de la humanitat. Sobre el tauler de la civilització, juga el bé contra el mal. O, millor dit, el mal contra el bé. En siguem conscients o no, el malestar climàtic ens va alterant cada instant mentre recorrem l’agenda del temps. Tot es va podrint lentament i cada esfera de la vida va notant canvis que, algun dia, més prompte que tard, definiran la nostra forma d’existir. O, procurem que no, la de desaparéixer.