Barrocs paranormals

Certament, no sóc especialista en dimonis ni en fenòmens paranormals, encara que, com tots els qui hem estat adolescents alguna vegada, les coses del més enllà o inexplicables m'han atret en el passat. Tampoc sé quina és la postura oficial de l’església sobre la qüestió de les manifestacions pretesament inexplicables i provinents de l'altre món, però m’imagine que els deu preocupar ben poc malgrat un tema tan rar i que afecta a les ànimes, mentre que sobre els cossos mortals –i de l’ús que en podem fer- semblen estar d’allò més interessats i fan tota mena de doctrines.

Però, no volia parlar d’això, sinó de fenòmens paranormals al barroc. Perquè em venen al cap unss passatge del conegut dietarista Pere Joan Porcar, beneficial de la parròquia de Sant Martí, de València, que anotava com “a 26 de març 1613, hi hagué gran avalot en lo monastir de Senta Mònica” perquè “havia més de quinze dies que hi havia tres diables que eren vinguts a inquietar tres novicis que hi havia en lo monastir. I principalment u que es dia frai Carpi”. Sembla que “los tres diables se nomenaven: la u Trencacosetes, i l’altre Maimonet i lo altre Tans de Garrofet”; i sembla que els “diables los fien molt gran dany, que no els deixaren plats ni escudelles ni obra de terra que els aprofitàs”. Evidentment, la cosa no podia quedar així i l’esmentat dia “frare Pere, de Sent Francés, ne conjurava, i llançà los dos, i al punt que els llançà plogué pedra i aigua. I quan los conjurava li dien que se n’anàs en hora mala. I prengué de les cames al dit Carpi, que el tenia davall lo seu manto, i l’arrastrava, i ab los conjurs lo deixà. I li dix que se n’anàs, cugot –un insult de l'època-, en hora mala. I vien los veïns com jugaven a la tarongeta en alt i no vien qui jugava. I que vien que jugaven en un caputxó, com qui juga a la pilota.” Tot plegat, unes manifestacions terrorífiques!

Aquells dimonis produint fenòmens inexplicables a començament del segle XVII a la València de després de l’expulsió dels moriscos, sembla que aportaven tots els ingredients per a una escena de l’actual cinema amb poltergeist, possessions diabòliques, insults per part dels éssers infernals, etc. Amb tot, no sabem com degué acabar la cosa. Però, Porcar, afegint un toc de major versemblança encara al que havia anotat, finalitza, dient “que dits diables eren venguts de Palerm, per a inquietar los dits novicis. I els pobres frares del monastir no gosaven dir a ningú, per no alterar la gent; fins tant que no pogueren més; que estant una vesprada en la disciplina, i havent-hi alguns seglars, mogueren tanta avalot i remor que s’espantaren, i així foren forçats a descubrir-ho ad alguns.” La fantasia i la realitat anaven de la mà. Els dimonis palermitans de noms divertits en són una prova. I el bon Porcar, preocupadíssim, n’és el notari que dóna fe. Les ànimes del barroc devien patir molt, pensant aquells perills infernals de rara filiació siciliana…