Todas las promesas

Fugir buscant alguna cosa. Fugir sense assumir la fugida, com qui simplement es deixa caure en un altre lloc. Fugir per ser. Joaquín, el protagonista de la nova novel·la de José Martínez Rubio, ‘Todas las promesas’, fuig de València i amaneix en el París dels anys setanta amb un nuc a l’estómac. Disposat a llaurar-se un futur, Joaquín comença a buscar-se la vida lluny de la seua vida, per ser una persona que no podia ser a la ciutat que l’havia vist nàixer. Pregant, com deia Kavafis, que el camí siga llarg, ple d'aventures, ple de coneixences… però aprenent pel camí que, per lluny que un viatge, al remat sempre serà qui és. Perquè d’un mateix no s’hi pot escapar. Ni dels amors, dels vicis i dels temors.

Amb un estil dramàtic clàssic, Martínez Rubio capta la muntanya russa emocional d’una persona migrant que surt de l’armari en un país estranger, amb una sensibilitat i una perícia que fan de la lectura un passeig agradable pel Sena. Especialment hàbil en les descripcions d’allò més menut i rellevant, del detall que tot ho canvia, Todas las promesas configura un món de novel·la melodramàtica elegant en la precarietat retractada.

«Y además está París. París te hace creer alguna vez que perteneces al gran mundo. Pero eso es un espejismo, claro. Aquí la vida te pasa por encima», escriu José Martínez Rubio. «El passat, deia Proust, no sols és fugaç, és que no es mou de lloc. Amb París passa el mateix, mai ha sortit de viatge. I damunt és interminable, no s'acaba mai», escrivia Vila-Matas a la seua immortal novel·la París no se acaba nunca, en una referència directa a la idea d'Ernest Hemingway de què «París era una festa», però barrejant autobiografia i ficció al París dels anys setanta. La ciutat i l’època de Todas las promesas: una novel·la bella, honesta, senzilla i emocionant sobre una ciutat i un temps que sí que s’acaba. S’acaba quan un marxa. Fugint. Fugint per ser.