Les veus del Mediterrani

Podria haver-hi un programa d’acció social i de creença en l’art i en la vida, al país on mana políticament gentola que tan poc creu en la solidaritat etc... I on poder comprendre el so de les onades primeres de la mar de l’estiu: la mar antiga per on circula el comerç, i per on venen a refugi d’Europa, o a supervivència, tanta gent ara fa poc beneïda pel papa Lleó XIV.

I ara, donades les circumstàncies antijurídiques i de corrupcions del país, i d’un solstici calorós saludant la nit de sant Joan, parlem de música. Fa unes setmanes, la performance arquitectònica universal de les pedres de la Sagrada Família de Barcelona, contingué una vitalitat musical conreada per l’organista Juan de la Rubia. De la Vall d’Uixó i tan estimador de la precisió universal de la música de Bach -ah, un altre valencià, de Vinaròs, l’artista Carles Santos, tenia també Bach al cos, en diàleg amb la creativitat i les sorpreses del món-, el jove de la Rubia, amb la saviesa de l’orgue, hi concità la tradició litúrgica de Montserrat, combinada amb Mendelssohn, Elgar i Gounod, etc..., en un diàleg de l’església més alta del món amb l’estereofonia que li és tan fonamental com la llum, enmig del fum i la cacofonia mundial.

Uns setmanes abans, i sense deixar de pensar en l’emigració i les catàstrofes de cada dia, al tardet d’una reunió morellana celebrada amb els melismes de Vicent Torrent, van sonar acords de la guitarra de Toni Porcar, incitada des de Castelló de la Plana al flamenc. Sense oblidar la condició valenciana del seu estil, no solament l’aprenentatge constant dels palos del flamenc és també una qüestió mediterrània principal, sinó que amb ell vaig recordar la saga dels Bellmunt, els guitarristes flamencs indiscutibles, castellonencs amants de les festes nocturnes i cabareteres de fa cent anys a Barcelona. I al món.

L’estiu ha arribat, reunint les veus del Mediterrani, d’un Papa americà, i d’un organista i un guitarrista valencians. I ara, pensant contra guerres i corrupcions, en festivals, a la fresca o al tumult, que sobrevisquen les ocasions locals i universalistes de vora mar o de muntanya, els refugis en l’harmonia dels acords -polítics i musicals, per suposat- de la música, el teatre o el cinema, on també és imprescindible la màxima de Gaudí: “Primer l’amor, després la tècnica”. I si no el benestar, la supervivència; i si no la calma, la borratxera.

Suscríbete para seguir leyendo