El Negret

Les presons del segle XIX eren llocs insalubres i perillosos en extrem; fins al punt que, qui hi entrava, tenia moltes possibilitats d’eixir amb els peus per davant: si no a causa d’una malaltia infecciosa, per mor d’una de les nombroses disputes que es generaven entre els reclusos, com la que ara relataré. I en la qual, per cert, ningú no semblà preguntar-se de quina manera aconseguí l’homicida l’arma del crim.

El 23 de gener de 1889 fou assassinat, en el penal de Sant Agustí de València, un delinqüent d’origen cordovés anomenat Alfonso Fuentes. Segons apuntaren diversos periòdics, aquell dia expirava la condemna que li havia sigut imposada sis mesos abans; i, «cuando descolgaba el petate y se despedía de sus compañeros», un altre pres que responia al malnom del Negret «le pidió trece reales que le debía». Fuentes li respongué «agriamente»; i Miquel Salvador –aquest era el vertader nom del nostre protagonista– reaccionà assestant-li «una puñalada en el pecho».

Sabem que el Negrettenia 20 anys, era originari d’Altura i complia condemna per robatori. De fet, era «muy conocido de la policía por sus robos y raterías», ja que, malgrat la seua curta edat, «había sido condenado ocho veces por los tribunales de justicia». Després d’occir el cordovés, fou reduït i incomunicat, «acudiento poco después el juzgado de guardia a instruir las primeras diligencias de la causa». El jutjaren amb una relativa celeritat i, amb data del 28 de juny de 1889, un tribunal popular el sentencià a la pena capital.

En les seues conclusions finals, el fiscal assegurà que l’àlies del Negret no obeïa «al color de la piel» sinó a «lo duro de su corazón y malas intenciones». Estimà traïdoria en la seua actuació, ja que «persiguió, navaja en mano, a la víctima» i «hundió por dos veces el arma en el cuerpo de Fuentes», la primera de les quals per l’esquena. I recordà als membres del jurat l’alta missió que, com a representants socials, tenien encomanada: «Si hacéis justicia, Dios y la patria os lo premien; y si no, os lo demanden». La premsa de l’època encara apuntà que la «carrera» del Negret havia sigut «tan breve como funestamente aprovechada». I que, en escoltar la sentència condemnatòria, «exclamó en valenciano: –Ay, madre mía!».

Suscríbete para seguir leyendo