'Valencia', un setmanari desconegut

El setmanari Valencia, que va ser editat a Sant Sebastià durant la Guerra de 1936-39, acaba de ser recuperat en facsímil per la Institució Alfons el Magnànim amb un estudi introductori de Nel·lo Pellisser i Rafael Roca. La publicació, pràcticament desconeguda fins ara pels historiadors valencians, va nàixer el 24 de març de 1937 com a òrgan de la colònia valenciana refugiada en la capital guipuscoana i vinculada inicialment al tradicionalisme carlí. Aquell projecte fou impulsat per Joaquim Manglano i Cucaló de Montull, baró de Càrcer, al capdavant de la Delegació Tradicionalista de València a Sant Sebastià i el Teodor Llorente Falcó, que el va conéixer quan fugí de la zona republicana, el recordà en les seues memòries i el considera òrgan dels valencians desplaçats. El primer director fou, segurament, Jacint Talens Albelda, secretari del baró. Més avant, la capçalera passà a definir-se com a òrgan oficial de Falange Española Tradicionalista y de las JONS del Reino de Valencia, arran del decret d’unificació franquista.

El rotatiu va ser publicat fins al 24 d’octubre de 1937 i reuní una àmplia nòmina de col·laboradors, amb textos anònims i pseudònims i d'altres amb signatures conegudes. També s’hi reproduïren textos d’agència de figures de l’extrema dreta europea, com Léon Degrelle o Joseph Goebbels. Imprés als tallers de La Voz de España, el contingut combinava el seguiment de la guerra des de l’òptica del bàndol insurgent amb l’atenció a la situació de València, les famílies separades i les propietats requisades. El setmanari assumí plenament la retòrica del bàndol “nacional”, amb una crítica ferotge a la República, però sense abandonar del tot la seua empremta tradicionalista i religiosa. A les seues pàgines destacaren les notícies sobre víctimes de la repressió en zona republicana, sovint sense possibilitat de contrast i, en alguns casos, errònies. També tingueren un pes notable les commemoracions religioses valencianes, com sant Vicent Ferrer o la Mare de Déu dels Desemparats, celebrades pels exiliats valencians a Sant Sebastià.

El final sobtat de la publicació podria explicar-se per dificultats tècniques dels tallers tipogràfics, saturats en plena guerra, però també per la voluntat d’esborrar els últims vestigis del tradicionalisme carlí després de la seua subordinació a la Falange.

Ara, la recuperació de Valencia té un valor històric excepcional: documenta la veu d’una part de la colònia valenciana refugiada en zona franquista i permet comprendre, per contrast, el drama viscut pels republicans atrapats en territori insurgent. Llegida en els nostres dies, la revista recorda fins a quin punt la guerra convertí la vida pública en un espai de sospita, persecució i deshumanització.