El suïcidi com a eixida

La lectura dels documents de la Inquisició sobre un cas de sodomia a l'Alzira del del 1574, ens permet fer una sèrie de valoracions diferents. Publicat per Jacob Mompó a la revista Scripta (núm. 15), ens consta que entre Baptista Tafolla, velluter d’Alzira i casat, i Salvador de Morales -després fra Miquel, del monestir de Sant Bernat i fill d’un clergue-, va nàixer una relació que, quan el segon tenia uns 14 anys, va durar un mes: dormien junts i nus a la casa del pare de Tafolla, mestre velluter, i practicaven sexe. D’això ja feia deu anys i, en retrobar-se, havien passat una nit junts, al monestir. No havia estat l’única vegada. Un altre dia, havien estat sota una morera, estimant-se. Tafolla ens conta, també, les relacions amb Joan Ximenes -escuder del senyor de Miraflores i ja vell, que habitava a València- i amb el qual va passar un idil·li d'uns mesos: varen viure junts a casa d'aquell. I en tornar d'Itàlia, Tafolla el va visitar i repetiren afectes. Empresonat per la Inquisició, en implicar-lo el d'Alzira, Ximenes no degué suportar la pressió i es va penjar. El suïcidi ratificava la seua culpabilitat, a ulls dels inquisidors, que dictaminaren que havia de ser cremat en efígie. Això ja ho havia recordat jo fa temps i la història completa és molt més complicada.

Però ara m'interessava el cas de Ximenes: perseguit, empresonat i culpabilitzat per al societat del seu temps -i per les autoritats que pensaven que la seua opció sexual era errònia i mereixia la pena de mort-, aquell home només va veure la possibilitat d'escapar del que tenia davant amb el suïcidi: la mort va ser la pantalla rere la qual va veure que podia ocultar-se.

Quan la pressió social i l'entorn és advers a la llibertat sexual dels individus, aquestes eixides tan doloroses no són estranyes. En recorde més d'una, no del segle XVI ni del XVII, sinó de la meua joventut: tot un drama per al qui es va suïcidar i per a la família i els amics que deixava darrere. I per això, entre altres coses, cal reivindicar el Dia de l'Orgull: perquè la llibertat i el respecte són necessaris. No podem fer res per Joan Ximenes, ni per aquell altre jove de qui no vaig saber mai el nom. Però sí que podem fer coses pels dels nostres dies. No podem perdre res del que hem aconseguit i cal seguir reivindicant la llibertat i la diversitat. Perquè ningú és un malalt per estimar i tots tenim dret a l'amor. I el suïcidi no pot ser l'eixida de res.

Suscríbete para seguir leyendo