El futbol pel món

Aprofitant les setmanes governades pel Campionat del Món del futbol en aquest temps terrible o entusiasta, em vénen al cap fils de memòria apassionant del país. Per exemple: del 21 de juny del 1936, uns dies abans de l’inici dels crims de la Guerra de les dues Espanyes, en què se celebrà a l’Estadi de Mestalla de València la final del Campionat d’Espanya (ja quasi de les dos Espanyes), amb victòria per 2-1 del Madrid sobre el Barça. Ho explica tot un llibre d’ara, sobre el futbol, el món, la guerra i l’exili, d’Arnau Gonzàlez Vilalta, titulat 'El primer clásico ante al abismo'.

Hi afegiré per memòria històrica, un altre partit molt rellevant del novembre d’aquell 1936 (per si no apareix al llibre o sumant-hi memòria civil). Ja en plena guerra, en una València bombardejada per nazis i feixistes, el 15 de novembre hi tingué lloc un homenatge de Catalunya a València: “bajo el azul del cielo de Valencia, exaltaron los sentimientos de ambos pueblos mediterráneos que tan unidos luchan por la Libertad”. A la recepció de l’ambaixada catalana, composta per dansaires, músics i artistes, s’hi sumà la interpretació de la Marsellesa, i els himnes populars de Catalunya i de València... I les festes cíviques i reivindicatives es coronaren amb un partit de futbol, “entre las selecciones de ambos pueblos hermanos”, que acabà amb victòria valenciana per 4-0...

Passà la guerra terrible i perduda del 1936. I per a la meua generació, després d’un Campionat d’Europa celebrat a Espanya sota el franquisme el 1964, amb aquell gol de Marcelino, victoriós contra la selecció de la Unió Soviètica, arribà el Campionat Mundial de la nostra adolescència: el d’Anglaterra del 1966, l’any que encara no érem conscients de 'Yellow submarine', ni del darrer concert dels Beatles en directe a San Francisco... Pel futbol internacional, jo mateix -imitador ja en aquell temps del jove Josep Claramunt-, vaig ser un dels qui va completar un àlbum acolorit de cromos, una enciclopèdia inoblidable i perduda, i vaig saber-me’n els noms de tots els jugadors de totes les seleccions, incloent-hi la de Corea del Nord. I per tant, certifico i saludo encara els gols de lluny de Beckenbauer, l’art solidari d’Eusebio, i el gol fantasma de Hurst que imposà la injusta victòria final.

I ara fa uns dies, en aquest Mundial interferit o apassionant com sempre, em vingué a la memòria tot allò i tot açò, mentre comparava tres gols històrics, espanyols i mundials, de remat oportú del davanter creuant el baló davant del porter. No és que vulga comparar, però és memòria necessària: el gol de Zarra contra Anglaterra a Río de Janeiro el 1950, el d’Iniesta contra Holanda al de Sud-Àfrica sense apartheid el 2010; i i l’inicial de fa uns dies, de Lamin Jamal contra Aràbia, al d’Amèrica del Nord, mentre, segurament, avui que escric açò, en 250 aniversari de la Independència dels Estats Units, se n’hi deu estar expulsant famílies i criatures, contra el món que hauria de sumar el futbol a la pau, la germanor i els gols inoblidables.

Suscríbete para seguir leyendo