Saó, lloc d’encontre

Amb motiu dels 50 anys de la revista Saó, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha acordat atorgar-li la seua màxima distinció. Es tracta d’un merescut reconeixement a «la defensa constant de la llengua» que la publicació ha mantingut sempre. I també, al seu destacat compromís com a «espai de reflexió i debat», atés que l’aparició del mensual en «un període marcat per la repressió lingüística i cultural [...] va contribuir a trencar el silenci imposat durant dècades i a obrir espais de debat en una societat que començava a despertar».

Huit anys i mig després del seu naixement –a l’inici de 1985 i en l’eloqüent article titulat «Saó i el difícil diàleg fe-cultura»–, Enric Ferrer Solivares ja apuntava «algunes línies mestres» que, amb el temps, no farien sinó consolidar-se i atorgar a la revista el tarannà i la identitat que la singularitzen en el món de la comunicació. Així, hi assegurava que la principal missió de Saó havia sigut la d’erigir-se en «lloc d’encontre», ja que, «a diferència d’altres revistes més específicament confessionals, s’ha situat sempre en les fronteres del diàleg fe-cultura». I denunciava tant «l’anticlericalisme d’alguns intel·lectuals» –que amagava «una notable misèria filosòfica i una desconeixença absoluta del pensament religiós modern»–, com «el tancament davant els canvis culturals i socials» que manifestaven determinats cristians; sobretot en relació al «nou model cultural» que deixava enrere «l’estantissa cultura agrària valenciana». Era així com encoratjava Saó a potenciar «un nou humanisme»: «que no defuig el combat del món i alhora cerca un sentit transcendent»; i a denunciar «les contradiccions ètiques» d’una societat occidental que busca «progrés i benestar a costa de la misèria d’una part considerable del món».

Ferrer encara asseverava que «els temps de l’asèpsia han passat definitivament»; que «el nou humanisme ha de ser una aproximació simultània a tota la realitat i al sentit de la vida». I desitjava que la revista perseverara en la higiènica tasca de «fer pensar» i «fer obrir camins», enmig d’una època en què alguns polítics «somnien encara en dirigismes culturals i socials». Vist el panorama actual, no és estrany que Saó haja agraït la Medalla de l’AVL assegurant que la seua missió continua sent la mateixa que en juliol de 1976: ser un lloc d’encontre.