«Una mesa para los valencianos»

Com que conec les persones que la varen iniciar –i moltes de les dificultats perquè ha travessat al llarg del temps–, que la revista Saó haja aconseguit complir 50 anys em produeix una profunda alegria. Per això, em disculparan que els explique una anècdota que, tal vegada, ajudarà a entendre per quin motiu, en un determinat moment, la publicació fou qualificada com «el miracle de la Fonteta».

Vaig arribar al seu consell de redacció quan era estudiant universitari, en 1992 i de la mà de Vicent Cardona. I, poc temps després, pels matins –per les vesprades assistia a classe– comencí a visitar diàriament la redacció per a fer traduccions, correccions... i transcriure els textos que hi arribaven per fax, un aparell de transmissió que en l’actualitat sembla diabòlic.

En aquell moment, la redacció de Saó estava situada en un barri de la perifèria de la ciutat de València: el de la Llum, que rebé molta emigració interior durant les dècades dels cinquanta i seixanta. I és el cas que les tres o quatre –de vegades cinc– persones que, capitanejades per Emili Marín, hi anàvem cada dia féiem una pausa per a esmorzar en el bar Vicen, que portava el nom de la propietària de l’establiment i estava situat en els baixos de l’edifici que ens albergava, cantonada amb l’avinguda del Cid. I, per estrany que puga semblar, en aquell local, els qui conformàvem la redacció de Saó érem coneguts com «los valencianos», cosa que ens feia gràcia i pena a la vegada, de seguida entendran per què.

Entràvem al bar i, ipso facto, escoltàvem com Carlos –el marit de Vicen, que comandava la barra– ordenava a un dels cambrers: «¡Zacarías, prepara una mesa para los valencianos!». «Xiquets, mentre siga una “mesa” i no una “misa”, estem salvats!», retrucava jocós l’Emili. I quan algú de nosaltres baixava sol a esmorzar, els qui atenien les taules comentaven entre ells: «Hoy solo viene un valenciano...». Ser coneguts com «los valencianos», a la ciutat de València, té un cert mèrit, no m’ho negaran... Ah, i el motiu pel qual ens aplicaven el gentilici no estava relacionat amb la nostra procedència geogràfica. Senzillament, ens identificaven així perquè érem els únics clients que parlàvem en valencià.