Una setmana de juliol

Fa noranta anys, al bo de l’estiu, el dimarts 14 de juliol del 1936, el diari Heraldo de Castellón publicava una noteta tremenda, que deia així: “La nota de actualidad la ha constituido hoy la muerte del ex-ministro de la dictadura don José Calvo Sotelo. Por cierto que el finado tenía proyectado para el domingo próximo una visita a las Villas de Benicasim para pasar el día con la familia de don Joaquín Bau.”

¿Per què havia de vindre aquell polític a vora mar del Mediterrani, amb Joaquín Bau, a l’esvelta Villa d’estiu familiar de la dona d’aquest, Elisa Carpi, el 19 de juliol del 1936? Dos dies abans, el divendres 17, a les 5 de la vesprada, un esdeveniment criminal contra la humanitat havia començat a la ciutat de Melilla i a les Illes Canàries...

I el dissabte 18, a Barcelona, una Olimpíada Popular alternativa als Jocs pseudoolímpics que s’estaven celebrant a l’Alemanya nazi, feia un assaig general a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. I mentrestant, dins el Festival del Teatre Grec de Montjuïc, a les sis de la vesprada, s’hi feia un assaig general d’un històric concert que s’hi havia de celebrar al diumenge 19, dirigit per Pau Casals amb l’Orfeó Gracienc, per a interpretar la Novena Simfonia de Beethoven. Ja no es va celebrar.

Aquell 18 de juliol fotia una calor impressionant. Al dia següent, o uns dies després, Joaquinet, mon pare, estava en un bancal a Herbers, segant amb dalla -activitat que dominava amb gràcia i talent-, una collita de blat que pareixia bona, quan algú va acudir-hi cridant que hi havia una guerra a l’Àfrica, a Espanya, on fóra, i creia recordar els joves del poble saludant-se amb el puny alçat, un mocador roig al coll etc...

I ara fa cinquanta anys ara, l’1 de juliol de l’any 1976, que jo era jovenet, en el renovat Festival del Teatre Grec de Montjuïc,començaven unes 7 Hores de Rock. Amb una nota desagradable: uns inspectors de la Brigada Político-Social van pujar a l’escenari i no a cantar ni ballar, precisament: el lema del cartell dels actes era Per un teatre al servei del poble. I després van detindre alguns actors, etc...

I després d’aquell cinquantenari, ahir de vesprada, al passeig Marítim de Benicàssim, a la Villa Ana i Biblioteca del Mar, prop de la Villa Carpi, i també de la monumental Villa Elisa (propietat que va ser dels Bou i els Carpi), i de l’hotel Voramar, on fa anys s’acolliren els ferits de les Brigades Internacionals de la terrible guerra, una viatgera escriptora, María Belmonte parlava de literatura i de viatges pel món: amb optimisme, amb sensibilitat, davant la memòria, la brisa i les ones del Mediterrani.