Mirades al voltant de Saó

Com que ha jugat un paper certament destacat en la història valenciana recent, les cinc dècades de la revista Saó han generat diversos estudis i anàlisis, entre els quals sobreïx el de Francesc Martínez Sanchis, titulat La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes i editat en 2016 per Publicacions de la Universitat de València. Un volum que analitza, amb una intensitat i rigor encomiables, els primers dotze anys de la publicació.

Amb anterioritat, però, ja s’havien produït diverses mirades, aproximacions i reflexions al voltant del tarannà del mensual. Així, en 1990, Antoni López Quiles publicà, a la Revista de Catalunya, un article ben eloqüent titulat «Saó, en consonància amb Europa». I, deu anys després, el recopilatori Escrits, de Cristòfor Aguado i Medina, inclogué un epíleg en què Josep Antoni Comes glossava el rol que l’enyorat picassentí va jugar en la revista; mentre que la biografia de mossén Josep Alba incorporava un capítol dedicat a la «vinculació a Saó» de qui fora rector de Massanassa.

En 2002, el volum Un home lliure donà cabuda a un article de Vicent Cardona sobre la relació de Mons. Rafael Sanus amb la revista. En 2011, Xavier Serra oferí –en les seues Biografies parcials (Nascuts abans de la guerra)– una completa semblança de Josep Antoni Comes, primer director de Saó. En 2013, Vicent Cremades publicà un llibre titulat El fet nacional al País Valencià: la revista Saó (1976-1983), en què examinava la Transició valenciana a través del mensual, amb una especial atenció als diferents rectors que governaren el Seminari de Montcada i a les comunitats cristianes de base. I en 2019 i 2022, respectivament, vaig dedicar dos estudis a detallar les relacions d’Antoni Ferrando i Joan Fuster amb la revista.

Finalment, caldria esmentar els múltiples articles periodístics que tot tipus d’amics, coneguts i saludats han redactat al voltant de determinats aspectes de Saó. Com que, afortunadament, en són molts em limitaré a destacar els d’Enric Sòria, que en 2016 –a propòsit dels 40 anys de la publicació– assegurava que Saó havia mantingut sempre «una alta qualitat i una evident empenta crítica». Per a concloure que es tractava d’«una revista imprescindible» a l’hora de «saber què es cou i que hi ha de viu i vàlid al País Valencià».