«El còmic expressa què signifiquen les societats musicals: la col·laboració i el pols humà contra l'adversitat»

Hi ha històries que exigeixen trobar un equilibri especialment delicat entre el respecte, l’emoció i la necessitat de contar. El bombardí que mai va deixar de sonar, tercer volum de la col·lecció Les societats musicals en clau de còmic, parteix precisament d’eixe repte: narrar la tragèdia provocada per la DANA i, al mateix temps, explicar la capacitat de les societats musicals per reconstruir-se, recuperar els seus espais i tornar a fer sonar la música.

El còmic ha sigut dibuixat per Esteban Hernández i guionitzat per Javier Marquina. Junts han construït una història intergeneracional protagonitzada per un músic veterà, un jove intèrpret i un bombardí que funciona com a símbol de memòria, relleu i resiliència.

Entrar en el món de les societats musicals

Abans de començar a dibuixar i escriure, els dos autors van haver d’aproximar-se al funcionament del moviment musical valencià i a la seua realitat quotidiana. Esteban Hernández partia ja d’una relació directa amb la música. «Soc bateria des de fa més de quinze anys i la música no és una cosa estranya per a mi. Durant el procés de documentació he aprés molts detalls d’instruments que quedaven fora de la meua òrbita», explica.

Javier Marquina, natural d’Osca, coneixia la importància que la música té a la Comunitat Valenciana, encara que no amb la profunditat necessària per afrontar el guió. «La rellevància de la música per als valencians és una cosa coneguda i reconeguda per tots els qui vivim a Espanya», assenyala.

Marquina va consultar també els dos volums anteriors de la col·lecció gràfica de FSMCV, el primer realitzat per Paco Roca i el segon per Cristina Durán i Miguel Ángel Giner, que van actuar com «una guia i una font d’inspiració constant».

Contar la DANA des del respecte

La dimensió de la tragèdia condicionava necessàriament la manera d’abordar el relat. «La DANA va ser una tragèdia que tots vam patir d’una manera o d’una altra», recorda Marquina. «Encara que no estiguérem allí per viure-la, molts tenim amics i companys afectats per la catàstrofe. Aquells dies van deixar un record inesborrable, primer per la magnitud del desastre i després per la marea de solidaritat que va sorgir en els pitjors moments», apunta.

Per al guionista, el primer repte era aconseguir que la història estiguera plena de respecte. A partir d’ací, calia construir un recorregut emocional capaç de passar per la por, l’angoixa, la desesperació i la tristesa fins arribar a l’esperança.

«Era impossible no ser conscient de la importància del que anàvem a contar i de la delicadesa del tema, encara molt recent en el record de tots i especialment en el d’aquells que van perdre algun ésser estimat», explica.

«Era impossible no ser conscient de la importància del que anàvem a contar, encara molt recent en el record»

No es tractava únicament de mostrar els efectes materials de la DANA, sinó de donar forma al dolor, la pèrdua i la posterior recuperació. «El major repte visual era la part emocional», explica Hernández. «El còmic expressa molt bé què significa la música per a les persones: la col·laboració entre familiars, veïns i institucions; el pols humà contra l’adversitat. Hi ha un tram en què és la música la que resol la situació, però està expressada mitjançant un llenguatge, el còmic, que és essencialment mut», explica el dibuixant.

El bombardí que mai va deixar de sonar conta les conseqüències d’una catàstrofe, però posa el focus en la resposta col·lectiva que va arribar després. El treball d'Esteban Hernández i Javier Marquina ha permés construir una obra que combina documentació, experiència personal i ficció. La força de la història resideix en eixe desplaçament: de la tragèdia a la recuperació, del silenci a la música.

_