Jaume I en 1876

A propòsit dels 750 anys de la defunció del rei en Jaume, cal recordar que la imatge col·lectiva que actualment posseïm del fundador del Regne de València es fonamenta en la recuperació de la seua figura i memòria que, en 1876 –quan s’acomplia el VI centenari de la mort–, impulsaren els escriptors de la Renaixença.

La idea de reviure’l, podríem dir, i homenatjar-lo començà a gestar-se dos anys abans, en 1874, quan Teodor Llorente traduí al castellà la biografia titulada Don Jaime I el Conquistador, que l’autor provençal Carles de Tourtoulon havia publicat en francés. Una obra que, segons reconeixeria dècades després l’historiador Francesc Almela i Vives, «ha estat un gran servei per a donar a conèixer entre els valencians la figura de Jaume el Conqueridor». S’iniciava així el procés de lloança i mitificació de l’autor del Llibre dels feits, en el qual jugaria un paper simbòlic el monestir cistercenc de Poblet, a la Conca de Barberà, on el rei desitjà ser enterrat, i que una trentena d’intel·lectuals valencians, catalans i mallorquins visitaren en maig de 1882.

Tornant a juliol de 1876, cal dir que aquelles festes centenàries giraren al voltant del certamen històric i literari que tingué lloc el dia 28. Així, segons expliquen les cròniques periodístiques, sabem que l’espai escollit per a l’acte –el claustre del Reial Col·legi del Corpus Christi, popularment conegut com El Patriarca– fou cobert de tapissos en què destacaven els escuts d’armes de les ciutats de València, Barcelona, Palma, Saragossa, Tarragona, Lleida i Castelló. Que, en l’arc central, hi havia un tron «formado de ricas telas de seda roja y amarilla, imitando las barras aragonesas». I, pel que fa al concurs –i per tal d’evidenciar la unitat territorial i lingüística–, que hi varen ser premiats nou autors valencians, huit catalans i quatre mallorquins.

Finalment, en aquell moment fou també projectada l’estàtua del Conqueridor que podem contemplar a la plaça del Parterre de València. I que, a causa de múltiples problemes, fou inaugurada quinze anys després: en 1891. Malgrat el retard, el monument es convertí de seguida en un símbol identitari. I en el punt d’encontre de nombroses manifestacions cíviques, com ara l’homenatge civil i ofrena floral que despús-ahir protagonitzaren els membres de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials (AVCO).

Suscríbete para seguir leyendo