Nolan i l’Odissea (1): La versió de Carles Riba

Ara que de bell nou s’estrenen pel·lícules sobre la llegenda d’Ulisses, l’última ha sigut la de Christopher Nolan (Londres, 1970), una americanada anecdòtica, vulgar, unidimensional, malíssima; la memòria em porta un dia que passejava vora mar pel Port de Sagunt amb l’Odissea sota el braç. A la meua dreta, la memòria obrera, l’Alt Forn, el Pantalà, alguns vaixells que s’acostaven al moll industrial a poc a poc. I si mirava una mica més enllà, cap al nord, podia veure, o imaginar, les embarcacions antigues que comerciaven al Grau Vell, el port de la ciutat ibèrica.

En un banc del passeig vaig seure i desplegar les fulles de la cèlebre traducció de l’Odissea al català de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), publicada per l’editorial Alpha, el 1953. La vaig comprar a la llibreria d’Elias, el gran llibreter del Port de Sagunt, d’aquells que lamentablement ja en queden ben pocs.

Sobre la mar blava, la memòria clàssica era la meua; era un instint, un pressentiment misteriós. Palpava les fulles i, just en aquell moment, mentre em deixava dur per la lectura, sentia la música llunyana dels aqueus. Era un solatge de segles que bevia lentament, un ensomni que em semblava real, una urgència poètica incontenible.

Aquella traducció de Riba em va commoure. Em va commoure l’adaptació que l’hel·lenista va fer al català. Era una espècie de barreja emocional: podia sentir el món dels antics, la mítica dels grecs, a través del llenguatge del poeta de les Estances. Una cosa i altra eren inseparables. Sovint tenia la impressió que Carles Riba era el mateix Homer. I qui sap si, certament, l’hel·lenista va fer seua, com un gran poema, l’obra del poeta cec.

Fou un gran descobriment, una il·luminació, una entrada humil, però important, al paradís de les paraules, recordant l’estimat Josep Piera. Era la segona traducció, la primera la va fer el 1919, amb vint-i-cinc anys. En la segona, el professor de grec va deixar pas al poeta i la seua adaptació de l’hexàmetre grec als ritmes del català fou captivadora.

Era l’adaptació d’un poeta, no de l’acadèmic. “És més important l’apropiació i la recreació personals de les obres clàssiques que no l’exercici, encara que també és rellevant practicar-ho, d’explicar-les i anotar-les acadèmicament parlant”. Passava les fulles i combregava amb la història; la industrial, la clàssica. I aleshores, vaig fer meua la llegenda, passejant vora mar pel Port de Sagunt.