Nolan i l’Odissea ( i 3): Grècia sense illes ni sirenes

Res millor per acabar la sèrie dedicada a la versió cinematogràfica de Christopher Nolan de l’Odissea que portar a col·lació l’últim llibre de Salvador Vendrell (Fortaleny, 1958). "Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida" (Onada Edicions) és la narració d’un viatge per la Grècia interior, “una Grècia de camins estrets, de pobles adormits al migdia i ciutats que encara conserven la vibració dels mercats antics”. Cal fer un tast del país dels mites al país real, més enllà de la ficció i les càrregues culturals. A més, el llibre està il·lustrat amb magnífiques fotografies de Francesc Vera.

D’Atenes a Tessalònica: és la Grècia continental, de muntanyes i camins polsosos, ben lluny de la mitologia idealitzada de les illes i la mar, de manera que el més interessant del viatge, segurament de qualsevol viatge a aquell país a hores d’ara, és la confrontació, com diu l’autor, entre l’hel·lenisme de la pols i la suor, i el de saló, el grec idealitzat, que sempre ha tingut més adeptes que l’altre.

M’ha resultat molt interessant, justament, esta confrontació, entre cínica i irònica, entre les expectatives culturals i la caspa turística, el viatge real. És el rovell de l’ou de l’odissea personal de l’autor. “I així arribaré a Grècia no com un heroi gloriós, sinó com un turista de carn i ossos, amb les cames inflades i les ganes urgents de buscar un lavabo”.

Viatge exterior, també adobat amb vivències interiors i reflexions humanistes, com és el cas del sincretisme de la Biblioteca d’Adrià d’Atenes. La biblioteca convertida en bany turc: “Potser la cultura també és això; un lloc per a netejar-se l’ànima, per traure’s la suor de la ignorància, per remullar les pors i tornar a eixir al món amb la pell renovada”. O la reflexió sobre les maratons que va fer l’autor en visitar l’estadi Panatenaic: “Les maratons van ser més importants que els llibres que he escrit i publicat”.

Interessant també la visita a Micenes i la valoració de la guerra de Troia com una manera de parlar del poder, de l’orgull i la pèrdua, el lloc des d’on algú va començar a contar-ho. I la lúcida reflexió sobre les màscares, “els micènics cobrien rostres morts; jo intente cobrir silenci amb paraules”. I ara tornem al principi, els versos de Carles Riba sobre el cap de Súnion: T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria...