'Narratoheretgies': Xicotets relats, grans històries

A voltes sembla que la capacitat d’una obra literària per a transmetre’ns vivències i sensacions siga directament proporcional a la seua extensió. Tot i això, no són poques les vegades que llegint una novel·la no tarda en envair-nos la certesa que li sobren bona part de les seues pàgines, les quals no fan més que omplir inútilment el llibre sense aportar gran cosa, més que un augment considerable del seu pes.

El cas que ens ocupa suposa ben bé el contrari. A 'Narratoheretgies' (Lletra Impresa Edicions, 2026), Juli Capilla recull tot un seguit de relats breus que ha anat escrivint al llarg dels últims anys, alguns dels quals han estat premiats en diversos certàmens literaris. Així, aprofitant que des del 2015 dirigeix amb Mercè Climent l’editorial mencionada, ha decidit traure’ls del caixó en què se solen quedar este tipus de treballs.

Els contes que s’han recopilat es divideixen en quatre blocs temàtics: el primer aborda les relacions sexoafectives des de diferents escenaris, uns més comuns que d’altres; el segon ens mostra com s’exposa l’ésser humà a fenòmens que l’amenacen, com la mort, la vellea o la malaltia; la soledat i les diverses maneres d’afrontar-la sobrevolen el tercer apartat; mentre que, en l’últim, l’autor tira de coneixement de causa i s’endinsa en els clars i obscurs que componen el món literari i tot el que l’envolta.

Així doncs, ens trobem davant de vint-i-una narracions que tracten temes universals i que, en major o menor mesura, ens interpel·len i fan que ens sentim identificats amb el que transmeten. Amb un llenguatge ric i divers i no poques dosis de provocació i transgressió (origen del títol del llibre), Juli aconsegueix que la curta extensió dels relats no supose cap impediment per a traslladar-nos contextos i personatges propis de la societat que ens ha tocat viure. I és que, com bé afirma ell en la nota que inicia l’obra, “la literatura, com la vida, és també breu, i cal aprofitar-se’n”.