Rafel Chirbes i la llengua

Toni Mollà m’ha recordat que dissabte passat va fer onze anys de la mort de l’escriptor Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949- Beniarbeig, 2015). M’ha semblat un recordatori molt apropiat, sobretot en temps de provatures narcisistes, a la moda, que tanta astènia i rebuig creen en el lector exigent. En 'El novelista perplejo' (també és el títol d’un conegut recull d’assajos), justament, una conferència que va fer a Lió el 2001, Chirbes critica la frivolitat del món literari actual, més preocupat per la sintaxi i la gramàtica audiovisual que per la lectura i el coneixement de la tradició.

No és cap novetat dir que Chirbes ha sigut l’escriptor contemporani en castellà més important del País Valencià (si de cas afegiria Alfons Cervera), i, per tant, com és habitual, no excessivament reconegut ni valorat com cal. Mestre de la novel·la, com diu Toni Mollà, però també dels llibres de viatges, del periodisme cultural i de l’assaig.

He rellegit de nou l’autor de Tavernes de la Valldigna i de seguida he notat la diferència entre un bon vi, reserva o no, d’elaboració artesanal i producció biodinàmica, a la llum de la lluna, i les marques que inunden els supermercats, de baixa graduació, buquet light i uniforme, aptes per a tothom sense distincions.

Entre altres coses, m’ha commogut de nou el desassossec permanent de l’autor de 'La bona lletra' amb el tema de la llengua familiar, el valencià, i la llengua amb la qual es va formar com a escriptor. Siga en els diaris, siga en l’assaig, sempre hi ha algun retret, nascut de les entranyables profunditats de Chirbes, en el qual lamenta no haver escrit, per diferents motius, la seua prodigiosa obra en la llengua materna.

En els diaris, posem per cas, escrivint sobre 'El Mut de la Campana' de Josep Lozano, reflexiona sobre el plaer de nadar en el líquid amniòtic de la infantesa i veure convertida la llengua que associava a la família, la del poble, (de los de abajo) en una llengua d’alçada literària. Hi ha més casos semblants, tots tocats per eixe hàlit, una sentida enyorança per no haver escrit en la llengua de la mare i la infantesa. Qui sap si el millor homenatge han sigut les dues novel·les traduïdes per Carles Mulet i Lletra Impresa, 'La bona lletra' (2018) i 'Les descàrregues del caçador' (2023). Una iniciativa francament encomiable.

Suscríbete para seguir leyendo