Conflictes que no són tragèdies

En l’anterior article, dedicat als conflictes del PP, anotàvem alguns dels problemes que té Feixóo, etern aspirant a la presidència del govern; donàvem algunes opinions, evidentment sense cap possibilitat de ser benvingudes, cosa que m’era i és no indiferent, sinó gratificant, tractant-se d’un personatge tan sospitós. Avui farem el mateix amb el president del govern Pedro Sànchez, que molts tenim per un home raonable, just i de sort, segurament perquè serà certa la metàfora popular que diu que nasqué amb una flor al cul. Siga perquè té sort de natural o per la flor, el ben cert és que ja ha superat 9 anys en la presidència i que serà d’un trimestre que faça els 10, malgrat tenir en contra els auguris de gent com Gamarra, Tellado, Abascal, Figaredo... (que em dispensen els interfectes); també ha tingut en contra els maleficis d’algunes bruixes capitalines com Ayuso o de les meigues gallegues, totes antisanchistes. Auguris i maleficis superats amb nota per Sànchez.

L’era sanchista, que és com la batejà Feixóo, començà amb la moció de censura contra Raxoi (1/6/2018), la primera que es presentava en democràcia, que guanyà Sànchez avergonyint els populars i que és la raó per la qual li tenen tant d’odi. El fet que l’oposició haja propiciat tot tipus d’atacs contra Sànchez, amb fake news o bulos espanyols en la premsa; tòrrids atacs personals i familiars; pressions judicials de jutges aznaristes i és possible que prevaricadors; l’adhesió d’algun jerarca catòlic, com Argüello; de membres de la patronal, d’alguna banca i d’empresaris i sobre tot de certa premsa neofeixista i franquista. Tot plegat, doncs, i el fet que ho ha resistit prou bé fins ara, a Sànchez encara l’avala més.

I tenint en compte l’augment de tot tipus d’embats com les inundacions, els primers grans efectes del canvi climàtic com la sequera i la calor extrema, la covid-19, un volcà, etc., més el “foc amic” que han tirat a matar-lo des de la pròpia trinxera, com la mòmia Gonzàlez, l’encabritat Page, i alguna mosqueta morta. I l’enfrontament amb Trump, al qui ha guanyat en tres coses que el ianqui no li perdona: no pagar el 5% del pressupost nacional, que el Trump exigeix que destinen a comprar-li armament, els països de l’OTAN; reconèixer l’Estat de Palestina; oposar-se a la guerra contra Gaza i el Líban i la guerra contra l’Iran... Per tot plegat, doncs, i donat l’èxit de la resistència de Sànchez, hem d’acceptar que si que és un home de sort.

Altra cosa serà el temps que li dure l’èxit, cosa que mirarem en el proper article que destinarem als partits del pacte de progrés, dels quals dependrà també el futur de Sànchez. Si que podem avançar una cosa molt important: la proposta o aposta de Rufian i dels polítics i ciutadans/anes que l’acompanyem, d’evitar duplicitats electorals de candidatures d’esquerra en una mateixa demarcació. Per als qui s’ho vulguen pensar, Rufian insisteix en advertir que l’altra possibilitat al pacte de progrés, és un govern PP-VOX (amb el taliban Abascal, de vici-president), que seria absolutament pitjor. Jo crec a Rufian.