Lectures d'estiu (5): Cent anys de solitud

L'obra més coneguda del colombià Gabriel Garcia Márquez, 'Cien años de soledad', no necessita cap presentació ni cap recomanació meua per incitar a la seua lectura. Les distincions que va rebre el seu autor -entre d'altres, el premi Nobel- i l'èxit de crítica respecte a la novel·la, prou que parlarien a favor d'una lectura d'aquell text que, per a mi, és un dels escrits literaris més importants del món. I ho dic des de la modèstia més absoluta, perquè, òbviament, ni conec tot el que s'ha escrit ni podria fer-ho encara que em dedicàs només a això.

A 'Cien años de soledad' (1967) o 'Cent anys de solitud' -perquè la tenim traduïda i publicada, també, a la nostra llengua, des del 1970-, el temps, les generacions, la construcció d'un univers immens i a la vegada íntim transita per les seues pàgines i fa caure el lector en la teranyina atapeïda de noms compostos i repetits que encara generen més "confusió" per arrossegar-nos al microcosmos de l'autor on tot es troba magníficament orquestrat, talment com funciona la mecànica celeste que fa que tots els cossos del cosmos es moguen perfectament. Tanmateix, a la novel·la de García Márquez, els astres que fluctuen pel seu món xoquen i s'enfronten, s'estavellen els uns contra els altres -de vegades estrepitosament dins l'odi o l'amor- i ens fan arribar a sentir-nos, com en tot això que després s'anomenaria una "experiència immersiva" art i part d'aquell Macondo complex i reflex de totes les societats humanes, amb tots els ets i els uts, que un dia fundaren José Arcadio Buendia i Úrsula, en un somni utòpic de fugida de les convencions socials. I tot, dins aquell estil que es coneix com "realisme màgic" i on el món -en un nou abarrocament de les formes i les idees- fluctua d'una manera de vegades impensada, talment com si ens trobàssem llegint hagiografies del segle XVII o més antigues, on tot era possible.

Recorde claríssimament la primera vegada que vaig llegir aquesta novel·la de Garcia Márquez. Era estiu i jo feia vacances a Anna, a la Canal de Navarrés. Feia calor -però molta menys que ara!- i aquell llibre em va enganxar: recorde la seua lectura com una cosa èpica. Jo tenia 16 anys i el volum l'havia rebut de mans dels meus professors de literatura de BUP, que havien premiat amb una sèrie de novel·les exitoses les meus poesies presentades al certamen de l'Institut Sant Vicent Ferrer d'Algemesí i guanyadores -i afortunadament perdudes per a sempre! No els estaré mai prou agraït a Maria Milagros Domingo, Isabel Martínez Roig, Teresa Sánchez i Daniel Arenas. El seu criteri va ser ben encertat i varen fer una aposta valenta. No sé si ara ningú premiaria un xicot de 16 anys amb aquelles obres. No sé si ara ningú organitza concursos de poesies als instituts. No sé si ara... En fi: acabar l'estiu amb la lectura de 'Cent anys de solitud' -serà la dècima vegada que l'estic llegint, si no vaig errat-, no pot ser una manera millor de passar el temps de la calor.

Suscríbete para seguir leyendo