Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

50 anys d’Acció Cultural

Va nàixer sota la tapadora d’una acadèmia amb només una professora i fa mig segle que du a terme un infatigable apostolat fusterià per a expandir la llengua. Hui, continua sent una fàbrica d’activistes amb uns llaços potents amb el nacionalisme

Els concerts multitudinaris en la plaça de bous han sigut una de les principals armes de l'ACPV

Els concerts multitudinaris en la plaça de bous han sigut una de les principals armes de l'ACPV

En aparença, no era més que una modesta i inofensiva acadèmia que, en 1971, acabava d’instal·lar-se en un diminut pis del carrer Moratín de València, amb només una professora en plantilla. Però en la pràctica, la creació del Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma camuflava, sota una tapadora de legalitat, les activitats d’un grupuscle d’infatigables intel·lectuals de l’esquerra nacionalista que, amb Nosaltres, els valencians com a bíblia i els Països Catalans com a meta, somiaven amb el despertar de la llengua i la cultura després de la profunda i duradora letargia de la dictadura. Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Adolf Pizcueta es van implicar en la gestació d’un projecte que, quan la clandestinitat va deixar de ser imperativa, es va rebatejar com a Acció Cultural del País Valencià (ACPV): l’entitat cívica arriba al 50 aniversari sense haver deixat mai de ser una pedra en la sabata dels governs valencians, amb una junta directiva renovada i un ritme incansable després d’una trajectòria amb llums i ombres.

“Al principi, n’érem cinc, no més”, evoca mig de broma, mig seriosament l’editor i promotor cultural Eliseu Climent, alma mater de la criatura. Ell va ser qui va aconseguir, a un “preu baixíssim”, l’immoble en el qual es va assentar l’acadèmia —l’única docent oficial de la qual era la seua esposa, Rosa Raga—, amb la mediació d’uns amics del seu pare dedicats al negoci del vi. ACPV va nàixer amb els ulls posats en organitzacions germanes ja legalitzades en aquells dies, com la catalana Òmnium Cultural —que va finançar-ne els orígens amb aportacions voluntàries, com també va fer Jordi Pujol— i Obra Cultural Balear; però en sòl valencià tot era més complicat. “Ací no ens donaven permís per a res: informaven que érem els rojos i d’allà no passaven. Per això, va caldre crear la fantasia del Secretariat”, explica Climent, que, en aquest punt, invoca per primera vegada a Fuster, primer president d’Acció: “Solia dir que els catalans arribaven a Franco a través de la burgesia i els balears, a través de l’Església; però els valencians no teníem ni una cosa ni l’altra”.

Joan Fuster i Eliseu Climent, sentats, junt a Joan Francesc MIra, tres dels presidents d'Acció Cultural El temps

La primera gran fita del col·lectiu va ser brindar formació lingüística i pedagògica a 10.000 mestres, partint d’un clima de gran precarietat. “La gent tenia una idea molt vaga de la llengua i jo no entenia per a què volíem mestres si no hi havia cap escola”, confessa el president d’honor d’Acció. Amb el temps, es va comprovar que aquella tasca —que hui continua amb el Centre Carles Salvador— va contribuir al procés de normalització, com emfatitza un altre dels dirigents històrics, Joan Francesc Mira. “Quan, en 1982, es va aprovar la Llei d’ús i ensenyament del valencià, hi havia milers de mestres preparats per a impartir classe”, recalca. “En aquells dies, no hi havia res i es va fer de tot. La llengua i la cultura eren assignatures totalment ignorades i no hi havia precedents d’una organització com la nostra”, subratlla l’escriptor. En la seua ambició inicial, Acció fins i tot va acariciar el control de les Falles de València. “Però ens van descobrir i va haver-hi una catàstrofe que va fer caure el president de la Diputació, en 1974”, solta Climent, que no amaga un indici d’autocrítica per haver deixat passar aquella oportunitat d’infiltració en la festa popular.

La dècada dels huitanta va ser la de l’aposta pels mitjans de masses, sobretot amb l’aparició de TV3. Climent, que es va adonar de la seua importància com a canal de difusió de la llengua quan va veure la sèrie Dallas en català, va demanar a Pujol girar el senyal del repetidor de Tortosa perquè arribara al territori valencià. Va començar, així, una batalla amb les administracions del PP, “en la qual, menys sexe, hi ha hagut de tot”, fa broma l’editor. El zenit va arribar quan el Consell de Francisco Camps va imposar unes multes estratosfèriques que van fer tallar les emissions de la cadena i van ofegar Acció Cultural. Però l’associació —generosament nodrida amb l’oxigen econòmic de la Generalitat de Catalunya i les aportacions de milers de socis— va plantar cara: va recollir 650.000 signatures i va orquestrar una gran manifestació que va acabar amb l’actuació de Lluís Llach a les Torres de Serrans de València, poc abans de les eleccions de 2011. L’entitat també va tindre el seu paper en el naixement de Canal 9: va aconseguir que molts ajuntaments es posicionaren a favor de les emissions en valencià a partir d’un document que, miraculosament, va unir dues figures antagòniques com Joan Fuster i Xavier Casp. Climent recorda visitar el cardenal Tarancón a Vila-real per a demanar-li la seua signatura. “Em va dir que ho faria perquè sempre cal estar al costat del malaltet”, riu. A partir dels noranta, ACPV va influir, al costat del xativí Carles Solà —aleshores rector de l’Autònoma—, en la creació de la Xarxa Lluís Vives d’universitats, per a “guanyar” el món acadèmic, i en la constitució de l’Institut Vilallonga, per a arrelar en l’àmbit econòmic. Antoni Gisbert, actual secretari i coordinador d’Acció durant molts anys, destaca en aquella època un altre gran salt qualitatiu, quan es va plantejar la necessitat de connectar amb una generació de joves que no havia viscut la transició i no s’identificava amb els vells esquemes. La idea va ser impulsar un moviment de música rock i pop en valencià, en aquells dies inexistent, per mitjà de concerts i concursos comarcals. “En un d’aquells concerts van aparéixer uns xavals d’institut amb un casset. Es deien Obrint Pas”, rememora Gisbert. Va ser l’origen d’una eclosió de bandes que ha ajudat a amplificar la llengua mitjançant la música de masses.

L’arribada d’Eduardo Zaplana a la Generalitat, ajudat per una onada de regionalisme anticatalanista, va marcar un canvi de cicle cap a la confrontació directa. Acció hi va respondre amb un pols al carrer, amb mobilitzacions i actes multitudinaris a la plaça de bous, com el que, en 1998, va homenatjar Enric Valor. “Inventàrem el 25 d’Abril”, proclama Climent. La plaça de bous va acabar quedant vetada per a l’organització durant 16 anys, com va ocórrer amb altres espais públics. Les tensions van anar en augment i ACPV es va dedicar a “picar pedra” pel territori, implantant-se a les comarques per mitjà de l’extensa xarxa logística de casals Jaume I, caldo de cultiu de líders polítics lligats a l’esquerra. “Va haver-hi una època en la qual érem quasi l’única oposició al PP”, manté Gisbert.

Una altra demostració de força —facilitada pel suport del Govern català— va arribar en 2004 amb el trasllat de la seu d’ACPV a uns antics grans magatzems reconvertits en el Centre Cultural Octubre, “un centre de referència cultural sense un equivalent a València”, segons Joan Francesc Mira, “malgrat el poc suport de l’Ajuntament”. L’expresident reivindica el paper d’Acció en el “renàixer d’una consciència col·lectiva com a poble” i posa l’accent en el seu volum de socis (oficialment 4.000) i el seu caràcter transversal. “Sempre es vol anar més lluny, però gran part del que créiem que no es faria realitat s’ha aconseguit”.

L’actual presidenta, Anna Oliver, s’hi va començar a vincular quan anava a l’institut i acudia al casal de Carcaixent a buscar VHS per a muntar cinefòrums. Va agafar el testimoni de Mira després d’un procés de relleu generacional, poc abans de declarar-se la pandèmia. “Al cap de 15 dies, vaig haver d’enviar a tothom a casa”, lamenta. A manera de revulsiu, l’entitat ha tirat la casa per la finestra amb l’organització d’un aniversari a l’altura: una antologia de quatre discos que repassa la història de la música en valencià, un homenatge a Enric Valor, la recuperació de les colònies d’estiu, l’ampliació de les aliances amb altres col·lectius, un extens programa cultural i memorialístic...

ACPV s’ha alineat amb l’agenda sobiranista del Govern català, al mateix temps que pressiona (i incomoda) el Botànic perquè complisca compromisos com l’entrada en l’Institut Ramon Llull, la normalització lingüística més enllà de l’àmbit educatiu o la tornada del senyal de TV3, qüestions que, al costat de la capacitat de l’entitat per a captar subvencions a Catalunya, són usades per PP, Cs i Vox per a invocar l’amenaça del catalanisme. “No em preocupa que ens posen en el focus. Intenten generar discòrdia, però el debat és molt artificial. Al carrer no es veu aquest problema”, sosté Oliver. “Les ajudes les reben tots els col·lectius, estan fiscalitzades i es justifiquen al detall”, sentencia. “Si hem pogut resistir és perquè tenim base social, ingressos propis i una capacitat de mobilització forta”, afegeix Gisbert, que traça un full de ruta “en sentit propositiu” per a continuar creixent en implantació territorial.

Compartir el artículo

stats