La vida professional d’Antoni Furió s’ha dividit entre la Història Medieval i Joan Fuster. Furió és de Sueca i es pot dir que és un dels fills intel·lectuals de Fuster. Furió era un xiquet quan anava a casa de l’escriptor al carre de Sant Josep de la ciutat de la Ribera Baixa a aprendre «escoltant els majors». Després, en començar la universitat a València, tornava els caps de setmana i els dissabtes eren dia de tertúlia a casa Fuster, de converses de cultura i erudició més que de política, recorda. De mestratge a través de la conversa. Així va començar a catalogar l’obra del savi admirat, encara en vida d’aquest, i el va ajudar amb la tesi doctoral. «En una màquina d’escriure vaig començar a fer fitxes de tots els llibres i articles». Ja a finals dels anys 90, després de la mort de Fuster, la Universitat de València li va encomanar fer-se càrrec de l’edició general de la correspondència completa. Van 17 volums i la tasca continua. Encara és més el material per publicar que el publicat, però Furió ja veu el final del projecte. A aquest grup de cartes inèdites pertanyen les que Levante-EMV publicarà cada diumenge durant l’Any Fuster. La selecció i edició és obra del professor Furió.

Fuster era conscient del valor de la seua correspondència. Sabia que es publicaria. La tenia organitzada així per ordre alfabètic del destinatari. No sols conserva totes les cartes que rep, també en fa còpies en paper carbó de les pròpies. Cura també estilísticament aquests escrits, que no són per dir «quatre vaguetats», afirma Furió, sinó que hi ha poca diferència en ocasions entre el contingut de la correspondència i el dels articles periodístics.D’aquest manera, el que els lectors trobaran durant les pròximes 52 setmanes és el Fuster «home de lletres i home públic, però també el més íntim i personal. Una dimensió humana que no pots trobar als llibres ni en la percepció publica que es té del personatge».

El que ha quedat aleshores és una visió molt polititzada de Joan Fuster?

El problema és que a mesura que la dimensió política de Fuster ho domina tot, si no concordes amb les seues idees, es crea un rebuig. Però Fuster és un escriptor sobretot, després venen la resta de coses. Ell passa de la cultura a la política. I Aquesta no és de partits o fraccionària, sinó d’una certa idea. En cap cas és un polític i menys, sectari. No és un propagandista. El lector podrà descobrir a les cartes un Fuster enamorat de la llengua, la cultura i el país.

La dreta continua assenyalant Fuster com a «creador dels Països Catalans». L’Any Fuster pot representar una reconciliació amb la dreta social?

Ja estaria bé. El problema no és tant Fuster, sinó com s’utilitza com a espantall. La reacció visceral antifusteriana i anticatalanista ha anat perdent força, encara que siga un recurs per a la dreta més reaccionària, però a Sueca no passa, per exemple. I altres ajuntaments ho tenen molt assumit també. Per a acceptar Fuster, no cal acceptar totes les seues propostes. Blasco Ibáñez era el dimoni fins fa no massa per a la dreta: s’associava amb valor republicans. En canvi, hui la dreta enarbola el blasquisme front al catalanisme de Fuster i està totalment integrat.

Igual es necessiten 100 anys.

D’una banda, això. D’altra, també m’agrada que Fuster resulte incòmode. És una manera de dir que el seu missatge continua viu i potent.

Quin és el seu missatge, vist trenta anys després de la seua mort?

Remoure unes aigües massa tranquil·les, en un estat de perpètua somnolència digestiva. Ve a agitar idees. Eixa incomoditat en determinades classes dirigents no està mal que la conserve.

I necessita Fuster una reconciliació amb el poble valencià en general? Perquè una part de l’esquerra també l’ha arraconat per a créixer socialment.

No calia. Per a ser valencianista no cal haver llegit Fuster. Cert. Però ningú no demana que el valencianisme polític execute al 100 % el programa fusterià, el qual tampoc existeix detallat. Fuster considera (amb raó, crec) que sense un Estat darrere no hi ha futur per a la llengua, per això va de la cultura a la política. I pensa que no pot haver un futur aïllat per a la llengua comuna. Ara veiem una ofensiva mediàtica i judicial, però no caldria realment: només amb la força del dia a dia de l’ecosistema castellà es va erosionant l’ús de la llengua. Fuster ja es va adonar que el veritable perill no està en que et prohibisquen la llengua, sinó que la deixes.

Al cap i la fi, si Fuster és una rèmora, és una victòria dels enemics de Fuster, no?

Els partits valencianistes farien bé, abans de retirar a Fuster, de veure si en això no estan retirant també una concepció política i moderna de la societat valenciana, no sols basada en llocs comuns, que és on sembla que acabarem condemnats.

El Fuster més polític ha ocultat el més literari?

És evident que l’obra més política ha influit en la percepció de l’obra en general. Si genera desafeccions entre alguns, eixa gent ja no llig l’altra part. Però que no s’entenga que Fuster va ser un gran escriptor i que és una llàstima que tinguera el vessant polític. Fuster és tot i aquest vessant polític és molt important.

Per a alguns també hi ha una sobredimensió localista del personatge.

Tot és on poses l’element comparatiu. Deien que no era comparable a Unamuno, però si poses Unamuno al costat dels filòsofs europeus ocuparia una posició molt discreta. Redueixen Fuster a una caricatura. Fuster és dels gran assagistes de la cultura catalana del segle XX, al costat de Josep Pla i Eugeni d’Ors. Té una gran capacitat higiènica. És sobretot salfumant, ve a higienitzar el pensament, lliurant-lo d’una costra amb valors crítics i irònics.

Què pensaria Fuster de la realitat socioligüística actual?

Li hauria agradat veure com el valencià ha anat ocupant un lloc més important en l’ensenyament, però no s’esperaria el retrocés en l’ús social.

Retrocés?

Sí. Ha perdut espenta. Tampoc hauria pogut imaginar un món tan digitalitzat. I això que defineix el món actual és majoritàriament en castellà. S’hauria sentit preocupat perquè sense necessitat de prohibició aquesta realitat digital en castellà ha penetrat. Hi ha més gent que coneix el valencià, però en fa menys ús públic, també social, al carrer. Sense prohibició, sense repressió, podem arribar a la mateixa situació que a l’època de Fuster: que la gent trobe la llengua supèrflua. Si ser valencians vol dir només ser espanyols de València, tot allò de la valencianitat, la llengua i la cultura desapareix. Per tot això, un Fuster incòmode i irreverent continuaria essent necessari encara avui. Antoni Furió parla d’un sentiment d’admiració i agraïment per a explicar la seua relació amb Fuster i tot el que envolta al centenari autor de Sueca. Va començar amb Fuster la seua carrera professional i l’acabarà amb aquesta mateixa doble dedicació: Fuster i la Història Medieval. Ara ja veu el final de l’edicio de la correspondència. En acabar, com a «continuïtat lògica», vol començar amb l’obra completa de Josep Palàcios, l’hereu de Fuster, l’escriptor silenciós que ha dedicat els anys a complir la voluntat de l’amic a costa de la seua pròpia producció. A Furió li queda un últim desig personal en 2022: una biografia de Fuster, més completa de la il·lustrada que va publicar fa vora trenta anys. Està «molt desenvolupada al cap, però...» ‘Però’ significa temps entre un grapat de compromisos.