A Montserrat Roig (8 de juliol de 1975)

Al final del franquisme, un grup de joves de l’Ateneu Barcelonès es va enfrontar a la Junta Directiva propera al règim i, sota el lema Salvem l’Ateneu, va impulsar l’obertura i democratització de l’entitat. Montserrat Roig, que el 1976 entraria a formar part de la Junta Directiva, sol·licità, i obtingué, el suport de Joan Fuster, el qual també pensava que l’Ateneu podria esdevenir un excel·lent aparador de la cultura valenciana —“poetes, narradors, erudits, economistes”— a Barcelona. La carta també fa referència a un article de Fuster a Tele/eXprés sobre “les necessitats sexuals dels vells” i la literatura eròtica.

Benvolguda Montserrat: Gràcies per la teva carta, i per les dedicatòries dels llibres que em fas arribar. Tot això de l’Ateneu em sembla molt bé, si és que t’ho sembla a tu. El problema sobrepassa les meves oportunitats de comprensió, perquè visc rigorosament al marge d’aquestes vel·leïtats. Amb mi, pots comptar-hi, és clar, però amb unes certes limitacions. Una d’elles, i la principal, és la de qualsevol intervenció “pública”. D’uns anys ençà porto una tàctica —calculada— de “retracció”. Es tracta d’evitar jurats, juntes, firmes, pròlegs, conferències, entrevistes i tot això. Jo sóc ja molt “vellet”, ja ho saps, i, a part de guanyar-me la vida, m’agradaria d’escriure encara un parell de llibres una mica útils, abans de morir-me. ¿Te’n fas càrrec? Si no vigilo el meu temps (i no sempre hi arribo), acabaré sentint-me “frustrat”, cosa que fins ara no m’he sentit, sigui dit de passada. Ara: els teus projectes no poden deixar-me indiferent, i pots estar segura que t’ajudaré tant com tu voldràs i jo voldré. No és una qüestió per detallar-la a través de cartes, per desgràcia. Però, a finals de l’estiu o al començament de la tardor, jo vindré a Barcelona , i podríem parlar de “viva veu”. La “cultura valenciana” actual necessita un cert estímul barceloní, i les teves propostes són providencialment afectuoses. Puc suggerir-te unes quantes —poques!— opcions, que serien fructuoses si fossin possibles: de poetes, de narradors, d’erudits, d’economistes. Caldria preparar-les amb calma i amb una certa mà esquerra. En parlarem, un dia, i ja veuràs com en sortirà alguna cosa de positiu. Deixa passar la calor… Pel que fa a un article meu sobre les “necessitats sexuals dels vells”, publicat al Tele/eXprés, ara no sabria dir-te de què va. No tinc gaire ben controlada la meva escriptura. En Joan Alegret pot haver-te parlat d’un paper irònic i pseudoerudit, que em va provocar alguna broma del senyor Pla. Era, en definitiva, si no m’equivoco, una divagació sobre textos eròtics locals del segle XV. No en facis cas: creu-me. Sobre les “necessitats” i tant! en qüestió, consulta aquell llibret tan il·luminador que es titula Les minories eròtiques d’un determinat metge suec. Els vells són una “minòria eròtica” com una casa de pagès. Mira de saber les xafarderies sobre Victor Hugo, per exemple: sobre el V.H. ancià, naturalment. I ¿els v-h. que ni sabien llegir ni escriure, i que no han merescut “biògrafs”? Ah! Fa temps que proposo als “estadístics” del voltant que intentin precisar la “renda sexual per càpita”. La fauna en qüestió, si els dius això, et mira de mala manera. Són victorians. D’esquerra o de dreta, victorians. Uff!…

Abraçades i petons

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991)

Escriptora i periodista, autora de diverses novel·les, contes, llibres d’assaig, reportatges i articles periodístics, va presentar i dirigir diferents programes de televisió, entre els quals destaquen les entrevistes a escriptors i personatges del món de la cultura, com ara la que li va fer a Joan Fuster al circuit català de TVE l’1 de gener de 1977. Entre els seus llibres cal citar El temps de les cireres, L’hora violeta i Els catalans als camps nazis.