Carta de Joan Fuster a Carles Salvador (6 de juny de 1947)
Un Joan Fuster que acabava de fer 24 anys i encara no era molt conegut en el món literari valencià va publicar “Alguns poemes menors” en l’Almanaque de Las Provincias para 1947, anuari en el qual ja havien aparegut anteriorment altres poemes i un article, “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)”. Carles Salvador, en un article publicat en Las Provincias el 10 de maig de 1947, en què destacava la perfecció formal, la qualitat de les imatges i l’originalitat dels temes tractats, es preguntava si el tal Joan Fuster no seria un pseudònim, donada la raresa amb què apareixien noves veus en la literatura valenciana. Fuster li escriu per a presentar-se, agrair-li els elogis i enviar-li més poemes.
Senyor Carles Salvador.
Benimaclet.
Vaig llegir amb grata sorpresa, estimat senyor, l’article que vau tenir la bondat de dedicar-me damunt les pàgines de Las Provincias, el 10 de maig passat. Ara que el lleure de vacances, acabada la carrera de Dret fa uns dies, em permet lliurar-me una mica a les coses de l’esperit, he estat repensant quines coses —a part de l’agraïment— podria dir-vos en escriure-us, que poguessin tenir alguna substància i interés. Al vostre article feu unes quantes al·lusions altament suggestives, sobre les que m’agradaria canviar idees amb vós; ara, però, crec que he de limitar-me a fer-vos algunes referències personals meves...
Clar és que dels vostres elogis descompto bona dosi de benevolença i encoratjament que hi heu posat. Però, com res no pot plaure-li tant al principiant com que fixi en ell l’atenció qualsevol dels literats que ell estima mestres, el fet que hàgiu parat esment en els pocs poemes que duc publicats ha estat d’allò més afalagador per a mi. Jo us tinc per un dels tres o quatre escriptors valencians d’avui que són veritablement interessants, és a dir, problemàtics, sincrònics a la sensibilitat de l’hora.
Respecte de les vostres hipòtesis només he de dir que encara sóc jove, si és que diem jove a qui no ha passat dels trenta; que la meva formació humanística és perfectament extrauniversitària —a la meva Facultat no he trobat més recer espiritual que la càtedra del Prof. Corts Grau—; i que no sóc filòleg sinó estudiant o enamorat —amb un sentit i un abast definidament polític— de la nostra llengua. Quina cosa més dolorosa que encara avui, en 1947!, en parlar d’un autor valencià, hom hagi de fer, al costat de la crítica literària estricta, la crítica lingüística! Pocs són els valencians que escriuen en vernacle: i de tots, quants n’hi ha que l’utilitzen conscientment? L’espectacle és ben deplorable, encara que, quant a l’ortografia, ja van notant-se alguns avenços. Tot això no és més que peresa intel·lectual, manca de deixuplina, solatge de tòpics romàntics —allò de la intuïció espontània de la llengua nacional, etc. Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l’estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l’aprenentatge constant.
I passant a una altra cosa: efectivament, tinc altres poemes. Que no seré jo qui els qualifiqui de «majors». Us n’adjunto tres —que no són els millors per al meu gust, però sí els més representatius d’aquest altre tipus de poesia. Potser us facin rectificar algun concepte dels que heu format sobre mi a través del publicat als Almanacs. (Els «Poemes menors» fan col·lecció a part. En vaig enviar 5 o 6 a Las Provincias, però segurament excedien els límits fixats per la Direcció, i en publicaren tres només; anaven datats a Sueca, el meu poble.)
I res més, senyor. Reitero l’agraïment més cordial. Ja sabeu on teniu un admirador i —si ho voleu— un amic.
Sincerament,
Joan Fuster
V/c. i adreça meva: J. de la C. Fuster Ortells. Sant Josep 12, SUECA
Carles Salvador (València, 1893-1955)
Escriptor i mestre, va ser el promotor de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, fundada el 1934. Com a poeta, destaca sobretot el llibre El bes als llavis (1934), de caràcter avantguardista. Contribuí a la difusió de les Normes de Castelló, tant des dels Quaderns d’Orientació Valencianista de l’editorial L’Estel i la revista El Camí, com, ja després de la guerra, des dels cursos de llengua de Lo Rat Penat, que dirigia ell mateix i que utilitzaven com a llibre de text la seua Gramàtica valenciana (1951).
