L’11 de juliol de 1980, Manuel Girona, president de la Diputació de València, va ser objecte d’una agressió física i verbal a la seua arribada al Palau de la Generalitat per part d’un grup d’exaltats que l’acusaven de «catalanista y traidor al pueblo valenciano», segons deia la pancarta que havien penjat en la façana de l’edifici. L’agressió s’emmarcava dins una campanya de violència contra les institucions democràtiques i autonòmiques per part de grups d’ultradreta que havien atacat ja l’alcalde de València, Ricard Pérez Casado, i el mateix Girona durant la celebració del 9 d’octubre de 1979, l’any de les primeres eleccions municipals democràtiques que havien portat l’esquerra a la majoria dels ajuntaments valencians i les diputacions provincials. En la primera carta, Joan Fuster es solidaritza amb Girona, mentre que en la segona, datada el març de 1982, l’escriptor li demana la rescissió del contracte d’un llibre que havia de fer per a la Institució Alfons el Magnànim i que no havia pogut acabar per diverses raons, entre les quals les bombes que havia patit. El llibre en qüestió, finalment avortat, era una Història literària del País Valencià, que Fuster projectà l’abril de 1980. L’escriptor va ser objecte d’un atemptat amb bombes al seu domicili a Sueca l’11 de setembre de 1981. Anteriorment, Fuster ja havia patit un altre atemptat el 17 de novembre de 1978. En cap dels dos casos, ni els autors materials ni els inductors van ser identificats ni processats.
(12 juliol 1980)
A Manuel Girona i Rico [Rubio].
President de la Diputació Provincial de València
Benvolgut amic:
Vull expressar-te la meua més cordial adhesió, en aquestes tristes i vergonyoses circumstàncies. L’agressió de què has estat víctima, hem de sentir-la com a pròpia tots els valencians conscients. Fa una immensa pena veure a quins extrems hem arribat!
Una forta abraçada de…
(30 març 1982)
A Manuel Girona,
València.
Benvolgut Manolo:
T’he de demanar un parell de favors, i, si me’ls fas o no, la cosa no té importància. No voldria crear-te cap problema, i menys encara en les actuals circumstàncies.
[…]
La segona qüestió és més delicada. Es tracta d’aquell contracte —tots són contractes!— que vaig firmar amb la Inst. Alfons el Magnànim, per fer un llibre determinat. No entre ara en les condicions estipulades. Picó acaba de comunicar-me que la Institució em reclama el paper. Una sèrie de factors accidentals (com les bombes) m’han desfet el meu ritme de treball, i no podré complir el compromís. M’agradaria de liquidar el problema. I la manera més natural seria rescindir el contracte: jo tornaré a la Institució els diners rebuts, i en pau. Crec que hi haurà una fórmula jurídica per a arreglar-ho. Ara mateix escriuré a Picó en el mateix sentit. Em sent culpable —involuntari— de no haver complit amb la meua obligació. Però el cas és que se m’han interferit més problemes personals, i voldria liquidar aquest. ¿Series tan amable d’ocupar-te’n? No demane sinó que m’allibereu del compromís, a canvi de la devolució de la quantitat avançada.
Perdona la molèstia que tot això et puga produir.
T’abraça
Manuel Girona Rubio (Sagunt, 1938)
Polític, economista i periodista. Membre del PSPV, va ser el primer president democràtic de la Diputació de València després de les eleccions municipals de 1979. Tot i el seu esforç per reorganitzar la institució i fomentar la identitat valenciana, el seu partit no el renovà en el càrrec. De 1986 a 1991 va ser Síndic Major de Comptes de la Generalitat Valenciana i, entre 1991 i 1997, alcalde de Sagunt. Entre els seus llibres destaquen Minería y siderurgia en Sagunto (1900-1936) i Una miliciana en la Columna de Hierro. Maria “la Jabalina”, publicat el 2007.
