"Sóc liberal per temperament, i trobo correcte que qui no pensi com jo es despatxi a gust"

Sueca, 5 abril 1963

Benvolgut Arquer:

Acabo de rebre la teva carta i te la contesto de seguida, perquè no vull que torni a passar el de sempre: un ajornament de resposta pràcticament indefinit. El meu silenci dels últims mesos té, però, una explicació particular. Llarga i, segons com es miri, divertida. Intentaré de donar-te’n una versió esquematitzada.

Hi ha hagut, en primer lloc, la feina. Això no és cap novetat. El mes de desembre fou terrible: vaig haver de liquidar la qüestió del Premi Sant Jordi de novel·la, que era una llauna (llegir uns trenta-i-tants llibres mecanografiats, reunions del Jurat, etc.), i vaig haver d’escriure a marxes forçades un llarg pròleg (gairebé un centenar de grans pàgines impreses) per a les poesies completes de Salvador Espriu, que havien d’aparèixer necessàriament per Nadal. Després, un altre llibre en el teler: un Diccionari per a ociosos, que ara mateix, fa deu minuts, he donat per acabat. I encara: les habituals col·laboracions a la premsa. I viatges, i reunions, i visites, i punyetes. Ja te’n fas càrrec, suposo.

Però hi ha hagut més coses. Precisament en l’origen d’aquests episodis hi ha la figura d’aqueix Diego Sevilla Andrés pel qual s’interessa el teu amic. Diego Sevilla, de més a més de ser professor de Dret Polític a la Facultat de Dret de València, és vice-president de la Diputació Provincial i alguna altra cosa més d’aquesta mena. La seva ideologia ja la deus conèixer, o n’hauràs sentit parlar al teu amic: és, simplement, un reaccionarisme sistemàtic i monolític, més ultra que les pròpies posicions oficials. Bé. Doncs aquest senyor, vigílies de Nadal, va publicar al diari Levante de València un article titulat «Burguesía y separatismo». Si en tingués un retall te l’enviaria: era un paper demencial i còmic. Venia a dir: «Això no pot ser; a València, els catalanistes ens tenen dominats, a la pobra gent que parlem en castellà; ens fan “lavados de cerebro” i “discriminaciones” (sic); i ¿qui són aquesta gent?; 1) uns servidors de la plutocràcia barcelonina, 2) uns nazis, perquè propugnen un racisme català a València, 3) separatistes, és clar, i 4) comunistoides.» L’article em va fer riure i res més. Al cap de tres o quatre dies, el mateix Sevilla hi insistí, i anuncià la publicació d’una sèrie d’articles sobre el tema «Centralización y satelización» o una cosa semblant. És clar que això ja era una mica perillós. I vaig decidir sortir-li al pas. Vaig escriure un article convençut que no me’l voldrien publicar, però amb la intenció d’enviar-lo directament, en còpia, a Sevilla, a fi de fer-li veure quina era la meva opinió, no sobre el fons de la qüestió (que prou que la sap), sinó sobre l’honestedat intel·lectual de la seva actuació periodística. Això era una ingenuïtat, però calia fer-ho per raons tàctiques. Jo coneixia Sevilla perquè n’havia estat deixeble a la Universitat i perquè ens havíem tractat una mica, en encontres fortuïts, a la redacció del periòdic. Suposava que el director de Levante no em voldria publicar l’article, i en tenia bons motius: aquest fulano —sinistrament sagristanesc— és també diputat provincial, correligionari de Sevilla i tan anticatalanista com ell. Però, amb gran sorpresa meva, el tal director volgué publicar el meu paper. Me’l va fer rectificar en algun punt, massa insolent d’expressió, però volgué publicar-lo. L’home aspirava a marcar-se un farol de liberal i de passada donar una mica d’amenitat polèmica al diari. En principi, jo vaig negar-me a fer les rectificacions que m’indicava, i era jo qui es resistia a la publicació. «Le harás un favor al periódico», m’assegurà el director. Com et deia, vaig accedir. El director, però, abans de donar-lo a la impremta, va passar l’article a Sevilla, el qual se’l mirà, i despectivament digué: «A ese le trituro yo en veinte líneas». Tots contents, doncs: jo contestava; el diari feia polèmica presentant-se com un camp neutral, i Sevilla em retrucava victoriosament. I el meu article aparegué. El que Sevilla no s’esperava, però, era la repercussió que havia de tenir. Perquè ell és un home atrabiliari, violent i fanàtic, i compta amb una prodigiosa quantitat d’enemics o almenys de gent que li té mania. Tot aquest públic va acollir la meva rèplica amb l’alegria que pots suposar. El contingut del meu article es reduïa a dir: 1) que la caracterització del catalanista valencià a base de servidor de la plutocràcia barcelonina-nazi-separatista-comunista era ridícula i falsa; 2) que qui té la paella pel mànec i fa «lavados de cerebro» i «discriminaciones» no érem pas, ai!, nosaltres; 3) que qualsevol discussió sobre el tema, per ser fonamentalment política, era impossible en les circumstàncies actuals. Però això era el de menys. Els lectors —des del professorat de la Facultat de Dret fins a l’últim bidell de la Diputació— van divertir-se amb el simple fet que algú li les cantés clares, al Sevilla. I això el Sevilla ja no s’ho va poder empassar. No ho havia previst. I no contestà. Se n’anà al governador civil a queixar-se: el diari, un diari de la premsa del Movimiento!, publicava articles com el meu, que eren veritables atacs, no a ell, sinó al règim. El governador cridà al director de Levante i li va fer un sermó: allò no era un atac a Sevilla, era un atac al règim. I el director sentí que sota el seu cul vacil·lava la cadira directorial.

Fins aquí el primer acte de la comèdia. Per aquells mateixos dies apareixia a les llibreries una nova obra meva, en castellà, El País Valenciano, de la sèrie «Guías de España» de Ediciones Destino. És un llibre descriptiu, sense gaire interès, però proveït d’una densa il·lustració (400 fotos estupendes) i una presentació bastant aparatosa. Un llibre de 450 pts., per a rics. Està escrit, com és lògic, a la meva manera i des dels meus punts de vista. He atacat molts tòpics afectuosament cultivats pel bestiar localista, i he puntualitzat mitja dotzena de veritats històriques i econòmiques que els valencians de ciutat no volem acceptar. Al costat de Nosaltres, els valencians, és un text inofensiu i tímid. Però, el país és com és, la meva «Guía» ha causat més impressió, en general, ací, que Nosaltres, els valencians. No que aquest últim llibre no s’hagués venut: uns 1.500 exemplars és bona xifra, entre Morella i Elx –vull dir en la sola regió valenciana–, per a un volum escrit en català. Ara: El País Valenciano ha anat a parar a mans de gent incapaç de llegir el vernacle, castellanistes o castellanitzats, i aquests individus no han sabut encaixar el cop. Immediatament se’n parlà a tot arreu. Les opinions van dividir-se. Els «altres» m’acusaren tot d’una d’atemptar contra les més sagrades essències locals: que si deia que Sant Vicenç Ferrer era un personatge «histriónico y vocinglero», que si posava en dubte l’autenticitat de tal o qual relíquia, que si deia que la cuina valenciana és cuina de país pobre (paella a part), que si hi mostrava desdeny per l’escultura de don Mariano Benlliure, que si… Sobretot: que si afirmava que els valencians érem catalans. Aquesta expectació excitada va començar a esplaiar-se en una enquesta al diari de la tarda Jornada, on els uns em denunciaven com a mal valencià i els altres m’exaltaven com a definidor del país. I de sobte, un dia, Levante es despenjà amb un article sense firma, que ocupava una pàgina sencera, en el qual, amb l’aparença d’una crítica literària, va esclatar tota la fúria i tot el pus polític de l’aliança regimental-localista. L’article havia estat escrit pel senyor Almela i Vives, poeta vernacle, cronista oficial de València, ex-autor de llibres per a la Barcino, ex-col·laborador de la Revista de Catalunya, de Mirador, de La Paraula Cristiana, i actualment anticatalanista rabiós. El procediment «crític» va consistir a extreure del llibre unes quantes frases xocants, que havien de sorprendre infal·liblement la bona fe del lector mitjà. Algunes d’aquestes frases, fora del seu context, prenen un aire absurd. D’altres, van ser amablement mutilades, a fi de presentar-les com a més odioses: per exemple, una que, fent referència a l’habilitat de les dones locals per confeccionar plats d’arròs, subratlla la varietat d’ingredients posats a contribució: «fins i tot rates de marjal, com deia Blasco Ibàñez en tal novel·la». Doncs bé: l’al·lusió a Blasco és eliminada, i hom s’ha indignat moltíssim perquè vaig propalant que els valencians mengem rates –com uns vulgars xinesos... Tot això és ridícul. Però el director de Levante (li diuen Adolfo Cámara) havia trobat la manera de «compensar» la seva relliscada en publicar el meu article de rèplica a Sevilla: la compensava amb aquesta emfàtica diatriba contra mi, i de passada, contra el sector catalanista. Perquè en la «crítica» en qüestió, un dels apartats més inamistosos es centra en el tema de la catalanitat del País Valencià. El problema, com és natural, no l’enfronten netament: es limiten a recórrer al truc demagògic d’insinuar que tracto de negar la «personalitat» del país.

Vint-i-quatre hores després de publicar Levante això, l’altre diari del matí, Las Provincias, reproduí íntegrament l’anònim paper d’Almela i Vives. El director d’aquest altre diari, un tal José Ombuena, típic escriptor amb vocació de «glòria municipal», havia fet gestions en Ediciones Destino per fer ell la «guía» de la regió valenciana. Com que els de Destino me l’encarregaren a mi, l’home n’ha quedat molt ressentit. I aprofità l’ocasió per desfogar-se. Las Provincias no s’acontentà de reproduir la «crítica» de Levante, cosa que va fer un diumenge, a tot honor (una altra pàgina sencera), sinó que en el número següent, de dimarts, em dedicà tres columnes més. I aleshores, oberta la vàlvula, va entrar en el joc tota la púrria anticatalana de la localitat. Un grupet de senyors (Adlert, X. Casp, un parell de clergues, i dos o tres més individus desconeguts) van publicar una carta oberta: «como católicos y valencianos», deien, «y para evitar confusiones», feien constar que no tenien res a veure amb «la ideologia que Joan Fuster representa en Valencia» (!). L’endemà, un altre poeta vernacle, Josep M. Bayarri, autor —l’any 33— d’un llibre que es titulava El perill català, m’acusava d’«heterovalenciano» (a Sanchis Guarner, de «subfilólogo»), demanava que les autoritats en matèria de turisme confisquessin el llibre i altres coses per l’estil. La campanya durà una setmana sencera, en Las Provincias. Levante no tornà a dir res més, fins que uns dies més tard publicà una nota dient que: «hemos recibido varias cartas de lectores», unes contra mi, d’altres a favor (aquestes «poniendo también un fervor arrebatado y hasta delirante»); però, seguia, «no vamos a realizar el escrutinio de los pros y los contras»; afirma que l’article de crítica, si es publicà sense firma, és perquè «expresaba totalmente la opinión del periódico» i tenia el caràcter d’editorial; es nega a obrir polèmica sobre el llibre, «que ya sabemos sería de buenos rendimientos publicitarios», etc. Com a perla d’aquesta nota, te’n copio el passatge final: «Por lo demás, no deja de ser curioso que alguno de los que nos escriben y que con tanto apasionamiento se desmelenan por la llamada libertad de opinión, se encrespen airados y amenazantes cuando la que se ha expuesto no coincide con la suya» (!). Durant la setmana de falles, per instigació del «concejal» president de la Junta Central Fallera, una pobra comissió de falla va treure, en la «cabalgata del ninot», una comparsa al·lusiva al llibre, i em van cremar en efígie davant l’Ajuntament de València. Imagina’t! No cal dir que durant més de quinze dies, jo i el meu llibre érem el tema de conversa inevitable a tot València i pobles adjacents: a les barberies, a les escoles, als bars, a tot arreu. M’han fet famós en un obrir i tancar d’ulls. Gairebé quinze anys de publicar llibres no m’havien servit de res: ara, amb un de sol, em trobo més famós que la Chelito.

«Sóc liberal per temperament, i trobo correcte que qui no pensi com jo es despatxi a gust»

Per a mi, l’incident ha tingut un alt valor de «test» sociològic. Personalment, no m’hi he sentit gaire commogut. Sóc liberal per temperament, i trobo correcte que qui no pensi com jo es despatxi a gust, si pot, des del seu punt de vista. Només em fotia el fet de no tenir possibilitat de contestar. Era tota la premsa de València que m’atacava: el tercer diari, Jornada, en restà al marge, i d’altra banda, és un periòdic d’escassa circulació. Inerme, sense tribuna, m’he limitat a veure venir, que sol dir-se. Els meus amics, en canvi, ho han pres a la valenta, i els dos directors dels diaris han rebut cartes d’una virulència i d’una mala llet «delirantes». D’altra banda, com que es van negar a publicar ni una ratlla a favor meu, de les moltes cartes de lectors que van rebre, la impressió que la cosa ha fet és la de ser una maniobra oficial. No ho era, però ho semblava. Conseqüència: el sector liberal del país ha vist en mi una «víctima». Les adhesions rebudes de gent fins ara desconeguda per a mi, de les més diverses ideologies no regimentals, han estat considerables. Els nois de la Universitat han reaccionat com era d’esperar. Van fabricar-se també una carta oberta, i amb firmes «de joves obrers i estudiants valencians», van anar als diaris amb la pretensió que la publiquessin. Fou inútil però hi hagué la seva mica d’altercat i tot. Des d’unes emissores de ràdio de pobles del voltant de la capital, on els xicots fan emissions en català, han contraatacat amb gràcia i intenció. I el llibre s’ha venut bastant bé, mentrestant. Si en comptes de valer 450 pts., n’hagués valgut només 100, l’edició s’esgota. El balanç final ha estat positiu, crec jo. En primer lloc, aquesta explosió anticatalana ha servit per airejar el problema en termes polèmics intensos, com potser mai no s’havia produït a València. En segon lloc, ens han concedit públicament bel·ligerància. Després: ha predisposat el sector liberal a favor del problema (sense, però, que jo em faci massa il·lusions sobre el particular). Finalment: han provocat un aclariment de posicions entre els «valencianistes», del qual ha resultat que alguns han ensenyat l’orella, una orella sospitosa, precisament per vincular-se a una confabulació d’origen regimental. Tot això ho trobo satisfactori. Per contra, hi ha un aspecte negatiu: l’home del carrer, despolititzat i despersonalitzat (nacionalment, vull dir), ha quedat desconcertat, perquè no ha pogut tenir accés sinó a una sola versió de la disputa, la dels nostres contrincants. Això ha fet que en molts casos hagi reaccionat instintivament sobre la base de l’amor propi localista, que sentia ferit per les meves paraules. Ha quedat demostrat, si és que ho havíem oblidat, que la manca d’un mitjà periodístic d’influència sobre l’opinió pública és una situació d’inferioritat política notòriament perillosa. De moment, no hi ha res a fer en aquest terreny. Però el dia de demà no podem seguir en el pla dels valencianistes de la pre-guerra, que es limitaven a fer uns setmanariets irrisoris, de vuit pàgines, avorridíssims i absurds. Si volem fer res, si volem actuar seriosament, haurem de proveir-nos d’un diari, o almenys d’un setmanari d’abast popular. La idea d’un setmanari —en castellà ara—d’aquesta mena no és improbable actualment: només ens caldrien diners. Ho haurem d’intentar, per poc que puguem, sense esperar a temps millors.

En fi… Com veus, he tingut una temporada ben animada. Això et farà comprendre per què no t’havia escrit abans. Mentrestant, he rebut els teus paquets de revistes. N’espero més. Dels llibres que em demanes, crec que podré proporcionar-te’n alguns. De l’obra poètica d’en Salvat, com d’El País Valenciano, no puc fer-te’n l’obsequi que voldria, perquè els editors han estat avariciosos d’exemplars amb mi. Però et miraré la resta, incloent-hi l’homenot d’En Pla. Sobre la novel·la de Sender, si és potable, potser no fóra difícil de trobar-li editor català: ignoro, però, si, donats els antecedents de l’autor, la censura estaria disposada a assentir-hi. Tampoc no tinc a mà, jo, el diccionari d’En Coromines. Crec, de tota manera, que les notícies que busca sobre el particular el teu amic historiador no les hi trobaria. L’etimologia d’Espanya probablement hauria de referir-la al mot Hispania, ja emprat pels romans, i de més a més, Coromines es limitarà, en tot cas, a donar la data del primer text en què apareix el nom castellà, quan, de fet, el topònim —en llatí, és clar— té un ús anterior a les llengües romàniques. Del senyor Sevilla ja te n’he dit alguna cosa, com a persona: poc recomanable. Com a intel·lectual no té gaire bon cartell: algun dels seus llibres sobre història política espanyola del XIX són, segons diuen, rics en dades, però mal elaborats i d’un sectarisme flagrant. El baró de Terrateig és una pura i simple mòmia aristocràtica, sense cap rellevància intel·lectual. L’han fet no sé què del «Centro de Cultura Valenciana», que és una entitat anacrònica i polsosa. Donaré records teus a En Ventura. A Dénia pren l’aire i el sol i s’engreixa. De tant en tant vaig a visitar-lo. Té bones intencions d’escriure llibres, però no sé si passarà de les intencions.

I paro. Un altre dia t’explicaré amb una mica de detall un projecte editorial que tinc entre mans, per veure si pots suggerir-me o aconsellar-me alguna cosa.

Una abraçada

Joan Fuster