Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

"Lluís Vives era el que podia ser un ‘humanista espanyol’ de l’època, i res més"

Pere Maria Orts i Bosch (València, 1921–2015)

Pere Maria Orts, en una fotografia en la seua casa a l’Eixample de València, en 2014. germán caballero

24-IV-1974

Benvolgut Pere Mª.:

Ahir, quan ens vam veure, jo tenia molta pressa, i em vaig oblidar de fer-te un parell de preguntes curioses. Una és merament pintoresca. He llegit últimament un paper de donya Rosa Rodríguez en el qual insinua que l’avi de Sant Vicent Ferrer era de Sueca. La notícia m’ha deixat estupefacte. ¿Vols dir que això és mínimament creíble?… L’altra qüestió té més interès per a mi. Es tracta d’una senyora de finals del XV que es deia Isabel Suaris. Va mantenir una correspondència literària sobre tòpics amorosos amb mossèn Bernat Fenollar (mss. BUV; la tinc transcrita), i és objecte d’un parell de poemes elogiosos d’altres poetes. No he trobat en cap lectura el cognom Suaris com a propi de famílies valencianes de l’època (era «Suaris», i rimava amb «contraris» per a major certificació). ¿Tens tu alguna referència aproximativa sobre el cas? La tal Isabel Suaris, teòricament, devia ser una dama lletraferida i, per tant, relativament burgesa o aristòcrata: d’aquelles famílies que acudien als notaris… Si mai trobes una pista, digues-m’ho.

Ben teu

S., 18 setembre 80

Benvolgut Pere Maria:

El senyor Beneyto també em va fer enviar el seu llibre sobres les «Autonomias». No et negaré que és un paper «curiós», venint de qui ve. Ara: concedir-li l’escàs espai que a L’Espill dediquem a bibliografia, no em sembla oportú. El senyor Beneyto, que no té totes les meues simpaties, però sí tots els meus respectes, no «quadra» en L’Espill. De moment, si més no. A mi, personalment, ja m’agradaria «recuperar» Joan Beneyto: el Beneyto dels estudis de Dret Foral. Però hi ha el Beneyto teoritzador del nacional-sindicalisme, i la clientela de la revista no ho oblida. ¿Què vols que li faça?

¿Saps quin escrit de Beneyto em faria goig? Un «mea culpa». Entèn-me: una espècie d’exposició del seu «curriculum vitae», si fos sincera: a partir de les seues proclivitats mussolinianes d’abans del 36, la seua gloriosa adhesió al Movimiento Nacional, i la seua decepció del feixisme. Seria una lliçó important. El professor nazi Tovar (encara és nazi, i ell no ho sap!) mai no ho farà, això!… Quan jo era un jove inexpert, el senyor Adlert Noguerol em va contar allò de «¡En catalán, ni el Quijote!», i li ho atribuïa a Beneyto. Beneyto em va dir que no, que ell no havia dit mai això, sinó que havia facilitat les edicions en català. No m’ho crec. L’«espanyolisme» professional (de càtedra) de Joan Beneyto ho fa témer tot. No m’importa que el senyor Beneyto siga «espanyolista»: té dret a ser-ho. Però, dins les pàgines de L’Espill, ¿com arreglar-ho?

La nota d’August Monzón i Arazo seria publicable si no hi hagués la interferència «política» de què et parle. De fet, Joan Beneyto ja demana, si no una tesi doctoral, una tesina. Ensenyant el cul, i tot… Seria un tema que acceptarien (benignament o malignament) diverses Facultats… Quant a l’article sobre les banderes locals, en principi, em sembla bé. Hauries de parlar-ne amb l’Eliseu: ell és qui mana.

Sueca, 19 agost, 1985

Benvolgut Pere Maria:

Acaben de portar-me la teua carta. Els llibres —que m’han estat de gran utilitat—, te’ls tornarà Josep Palàcios immediatament. Gràcies per tot.

Ja coneixia l’opuscle de Vives publicat per Oliveres, i, fragmentàriament, les cartes a Erasme. Crec que Vives era el que podia ser un «humanista espanyol» de l’època, i res més. El fet de la seua ascendència jueva no encaixa ni tan sols en la interpretació de don Américo. Tindria, sens dubte, una enorme por al Sant Ofici, però no em sembla un pensador massa reminiscent de la Sinagoga, al contrari. El seu «patriotisme» local, en el fons, no passa del «valentinus» a la portada dels llibres. Quant a la llengua, independentment de la genealogia, crec que ja hauria escrit en castellà, si no hagués entrat en el circuït de l’humanisme.

Un tema que m’ha eixit al pas, en la confecció de la tesi, és el de la importància que, de cara a la «castellanització» de València —i no sols de la ciutat—, hagueren de tenir les «reformes» dels ordes mendicants estimulades pels Reis Catòlics i pels seus successors. La invasió de frares castellans a la València del XVI degué ser impressionant. El cas dels agustins no és excepcional. Un dia, amb més calma, voldria refer aquest capítol i publicar-lo com article de revista professional. No amb bla pretensió d’una erudició exhaustiva, que no entra en els meus càlculs, sinó com a suggerència d’estudis més profunds. Cada «reforma» era la implantació d’una pandilla de frares forasters, que, segons el seu aire, intentaven «arreglar» els convents, i que, potser sense ni voler-ho, hi introduïen el castellà des de l’autoritat de visitadors, priors, reformadors, etc. No he pogut veure bibliografia moderna sobre aquestes reformes a València, i crec que n’hi ha ben poca. Aquests venerables historiadors barrocs, com el P. Jordan, tanmateix, ja són suficients per a aclarir les coses. Els convents van lligats a una increïble quantitat de repercussions lingüístiques, a través de la predicació, de la direcció de consciències i de la influència econòmica (sepultures, aniversaris, misses, etc.). T’enviaré una xerocòpia del capítol, i ja em diràs, un dia, si el tema s’aguanta.

Veig que el 86 serà un any borjà per tots els cantons. El P. Batllori, com ja sabràs, prepara una exposició Borja per a la Diputació. I a Gandia, també, unes festetes. Espere que, aquesta vegada, Batllori s’anime a informar-nos de la quantitat exacta de fills d’Alexandre VI. M’han dit, fins i tot, que la Generalitat està convencent Amadeu Fabregat perquè Aitana emeta un serial italià, ja doblat al català per TV3, ben ple d’incestos, simonies, punyalades i metzines. Que tot siga «ad majorem Dei gloriam».

Una abraçada

Compartir el artículo

stats