Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

'No tinc gens d’interés a fatigar-me donant classes a la Facultat'

Antoni Ferrando felicita Joan Fuster després de ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (2-X-1984). Levante-EMV

3 octubre 83.   

Benvolgut Antoni Ferrando:

La tesi de Berger em sembla molt interessant, i ja he escrit al «Magnànim» a fi que estudien la possibilitat d’editar-la. Convindria que algú d’aquella casa es miràs el text. De tota manera, fins i tot si el «tema» arriba a interessar-los prou, hi trobarà la dificultat de l’extensió. I per molt que Berger vulga i puga «compendiar» l’obra, no sé fins a quin punt el resultat seria viable. Crec que una de les parts més vàlides de la tesi és la dels documents (i les seues notes), i no s’hauria d’eliminar (reduir una mica, en tot cas). D’altra banda, si no recorde malament, perquè he llegit la tesi una mica de pressa, Berger anuncia en algun passatge la llista sencera dels llibres publicats a València entre 1473 i 1580 (més o menys), i no figura en el cos de la tesi, quan tan important seria que hi fos. En tot cas, he dit a Picó que parle amb tu, i estudieu la qüestió.

El meu consell és que, ja des d’ara, comences a mirar si existeix alguna alternativa a l’edició del «Magnànim» per publicar íntegra la tesi de Berger. Jo ho veig una mica negre. M’intriga saber d’on es podria traure el milió —i més— de pessetes que exigiria la publicació del paper, si tens en compte l’«avara povertà» del país. Potser, i traduïda al castellà, la tesi de Berger podria entrar en el plans de Del Sénia al Segura (com han fet amb la tesi del P. Burns): caldria buscar-hi l’intermediari, i no seria difícil de trobar-lo, ja que Berger deu tenir molts amiguets entre la blaveria erudita (arxivers i capellans, i arxivers-capellans). D’altra banda, Berger sempre escriu «valencià» en comptes de «català»! El que seria útil és que el llibre tingués una versió tipogràfica per a ús dels possibles «interessats», com tu i com jo, en les seues investigacions.

També se li podria suggerir a Berger una divisió del material (i amb afegits dels que té inèdits) en «sectors», i repartir-lo en dos o tres llibres d’extensió «normal» i, per tant, més acceptables pels possibles editors. El «llibre» —o siga la impremta i el negoci editorial— podria centrar-ne un. I la «lectura», per exemple, un altre (aportant-hi, és clar, més notícies i més reflexions). Si ara hagués d’improvisar alguna crítica a la tesi de Berger, hi hauria un punt bàsic —i tu, que deus conèixer Berger, li ho pots dir de part meua—, i és l’estrany embolic «ideològic» que conflueix en el primer terç del XVI, i que afecta tant a la impremta com al públic lector. Em referesc tant a certes, i ben curioses supervivències «medievals» (o no tan medievals) com el lul·lisme, sense anar més lluny. A banda que els lul·listes valencians, des del mateix temps o poc després de Llull, van ser tossuts i agressius, acaben —cant del cigne— amb l’edició del Blanquerna, pagada per un mallorquí i manipulat l’idioma per un divertit Macbeth que es feia dir Bonllavi, del Principat, edició que s’adreçava a una clientela estrictament valenciana: negoci? Proselitisme? Tampoc no hi he vist cap referència a la «devotio moderna», corrent al que pertany, posem per cas, el Cartoixà, i, ¿per tant?, el seu traductor Corella. Tot això és molt embolicat: Corella tradueix el Cartoixà i alhora subvenciona alguna edició del Crestià d’Eiximenis. ¿Quin és l’enigma Corella? Naturalment, aquest és un punt que Berger ens pot cedir a nosaltres. Però ell tampoc no el pot esquivar. ¿I l’ «humanisme» estricte, dels qui escrivien en llatí? Bé. No vull cansar-me ni cansar-me amb més preguntes, o amb més incògnites, que planteja el període que Berger anomena «Renaixement». Berger, més atent al mecanisme del negoci de la impremta, no ens en diu res. Però tampoc no era la seua obligació. Ara: dels documents que ha tingut entre mans, i els que deu tenir amagats, es dedueixen tantes coses! Anima’l, i digues-li que, a més d’una visió «quantitativa» de la bibliografia, n’hi ha una altra, diguem-ne «qualitativa»... Les seues referències a l’erasmisme també són pobres...

I digues-li, també, quan el veges, que jo esperava de la seua gran informació arxivística, més precisions sobre el petrarquisme local. Ja saps que, últimament, això m’obsessiona. M’imagine que Berger deu haver controlat —o ho diu en la seua tesi— una considerable quantitat de documents-inventaris, i d’altres que no ho són però que hi convergeixen, a través dels quals potser arribarem a saber, o a no saber mai, quina fou la penetració del Petrarca-toscà, al costat del Petrarca-llatí, al País Valencià. Perquè sense saber això no podrem aclarir mai la «poètica» valenciana del Renaixement (i això de dir-ne «Renaixement» ja és una collonada que Berger hauria d’haver passat per un mínim de tamís metodològic...) Ja sé que la línia d’investigació de Berger, en tractar la impremta, va pel cantó de Norton. Per a nosaltres, els indígenes, els plantejaments han de ser més profunds. Siga com siga, els papers de Berger, la tesi global, o els residus d’investigació que conserva, haurien de ser immediatament publicats. Jo no sé com. Discuteix-ho amb ell.

Quant a la meva «situació» acadèmica, després de la victòria «pírrica» en el cenacle rectoral, no sé què dir-te. Quan algú el xafa un ull-de-poll, tinc una certa tendència a reaccionar agressivament. L’article de La Vanguardia ha contribuït a emmerdar la cosa, ja ho sé, però —com que «se me da una higa NO ser catedrático»— em vaig deixar endur per una modesta ira (si hagués estat una ira autèntica, ja m’haurien sentit!) ben apropiada. Que conste: no tinc gens d’interés a fatigar-me donant classes a la teua Facultat. Tot el contrari: m’encanta dormir, bufar-me de tant en tant, i llegir llibres erudits (que són molt més apassionants que les novel·les de lladres i serenos), i relaxar-me amb una mica de música, i veure com són de burros els del televisor. ¿Què més em podeu demanar a la meua edat? I, de sobte, em cau damunt tot això de si puc ser «catedràtic» o de ser «penene». Jo no havia demanat mai res d’això. Només havia pensat, i a tot estirar!, en una opció «pactada»: si la meua presència en la Facultat, i sense reserves, la consideràveu «útil» o «estimulant», jo l’acceptava condicionalment. I si el pacte no era factible, «tan amigos como siempre». No em sembla factible, i deixem-lo córrer. Vaig firmar uns papers i ara els «desfirme». I deixeu-me tranquil... 

Tanto gusto, y el gusto es mío,

18 oct. 83.  

Benvolgut Toni Ferrando:

La tesi de M. Berger ja deu estar examinada pel «Magnànim», supose. Pel mateix portador amb qui me la vas fer arribar, l’he passada a la «Institució». Els de la «Institució» m’escriuen que se la miraran amb interès. Siga com siga, confie que Antoni Furió en recuperarà l’exemplar, i te’l tornarà. 

Respecte a la «cosa» universitària, si ara no t’adjunte la «dimissió», és perquè un determinat professor em va advertir que el contracte ja estava oficialment renovat. No és que això m’impressione molt. Però resulta que la meua perplexitat augmenta.

Sembla que ara «tirios y troyanos» volen que jo siga «professor». El que no està tan clar és que jo ho vulga ser. I crec que no: que ho deixaré córrer. I ja ho hauria deixat córrer si no fos per l’embolic administratiu, que m’ha pillat desprevingut.

Ja en parlarem tu i jo algun dia. De moment, segons he entès, el meu «status» acadèmic és paralític. Jo, que sóc patidor, em sent incòmode. Però tot això són, en definitiva, coses «vostres». Em fa la impressió d’haver estat i de ser un «pallasso» en mans d’uns i d’altres. I això no em fa gens de gràcia. Dels Set Pecats Capitals (i beatet com ets ja saps quins són), la ira és el que el Dimoni em té més temptat. I ja continuarem parlant, si en tenim l’ocasió.

El teu «mamotreto» doctoral em sembla magnífic. Et podria posar alguna objecció, però seria mínima... I no em dius res del teu pas per Itàlia!

T’abraça

Sueca, 29 novembre 1985.  

Benvolgut Ferrando:

Gràcies per les teues cartes. Miraré de contestar-te-les ràpidament ara. Com que no tardarem a veure’ns, ja tindrem ocasió de parlar de tot amb una mica de calma.

1. En això del Congrés Internacional,pots atribuir-me tantes presidències i no-presidències com vulgues, sempre que no em comporten maldecaps ni massa desplaçaments. Em trobe molt cansat, em sé considerablement insuportable i una amenaçadora indolència senil s’està apoderant de mi a la carrera. Confie en la teua bondat.

2. L’Aramon m’ha escrit a propòsit de la reunió del dia 13 al departament. Ja hi vindré. El tema és important, i encara que els resultats del debat (si es tracta d’un debat) puguen tenir una transcendència més aviat modesta, fa falta que el plantegem.

3. L’article per a la revista podria ser allò de «Decadència i castellanització», si et sembla bé. L’he repassat, i li afegiré algunes coses a les notes. Per la llista d’autors que em dónes, el número —pense— serà gruixut. Procura que no ho siga massa, i si amb el mateix material i els mateixos diners en pots fer dos, millor. I que siga materialment més manejable i legible que la Miscel·lània Sanchis Guarner.

4. El llibre d’Agustín Rubio em sembla magnífic des de tots el punts de vista. Convindria buscar algú que en fes una recensió per a L’Espill. No és una obra que es puga «despatxar» amb quatre elogis maquinals.

5. He rebut, coincidint amb les teues, una carta de Ramon Lapiedra en la qual em comunica la «dispensa» que m’han atorgat els magnífics senyors rectors. També m’he llegit les «memòries» de la Lola i d’en Vicent. Són aquests joves els qui han de ser catedràtics: ho saben tot, tenen ganes i escriuen com els àngels (que deia el difunt Pla). Intentaré fabricar un patracol paregut, seguint les teues indicacions; però, primer, m’agradaria discutir-ho amb tu.

6. Per al curset de doctorat d’enguany (un «enguany» acadèmic, és clar), jo havia pensat en aquest títol, notòriament ambigu: «Els problemes de la llengua literària: segles XVI-XIX». Intentaria explicar, fins on en sé, la complicada situació «literària» creada pel «bilingüisme», i des dels dos vessants, el català i el castellà: la qualitat de la llengua en tots dos casos, si és que això de «qualitat de la llengua» admet puntualitzacions històriques plausibles. Ja em diràs la teua opinió, i l’horari, i el calendari: del calendari, sobretot, depén la distribució de les lliçons.

7. La llista de llibres que envia l’Institut, i que m’has passat, ¿com l’hem de qualificar? ¿Importància literària, correcció —allò que se’n diu «correcció—, riquesa de lèxic dialectal, document? Un text pot ser MB, B, R o D, segons com es mire. Cada títol de la llista planteja aquest problema inicial. D’«autors valencians», n’hi ha més que patenetes en Roma, que ja és dir! (De passada, apunte que l’«en» —«en Roma»— hauria de ser reivindicat com a preposició davant els noms propis de lloc, enfront de l’«obligatorietat» de l’«a», una «a» sense tradició literària i d’un dialectalisme notori...) La tria entre els autors valencians «buidables», ¿a quin criteri ha de respondre? Pràcticament tots els textos indicats, els he llegits i els dec tenir a casa.

No sé si hi ha algun altre detall pendent. N’hi ha un, que em preocupa, i molt, i és l’aprovació dels Estatuts de la Universitat de València. Voldria haver-ne parlat amb algú de la Casa. Totes les meues informacions vénen de la Conselleria. Potser el problema ja està resolt. T’escric molt tard de la nit, i no em trobe amb forces de consultar el «Diari Oficial». 

Voldria dedicar-me a la vida contemplativa.       

Ben cordialment

Compartir el artículo

stats