Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L’última carta (coneguda) de fuster: "No tinc temps, ni ganes, ni salut per suportar una correspondència normal"

Joan Fuster, en una fotografia a casa seua presa el 27 de maig de 1992, pocs dies abans de morir. Francesc Vera Casas

Sueca, 6 juny 1992

A Eusebi Molina i Molina

La Canyada de Biar

Benvolgut amic:

Només li escric ara dues ratlles, a fi que vosté no crega que jo he oblidat la seua carta de 24-4-92. No tinc temps, ni ganes, ni salut per suportar una correspondència normal, i la majoria de les cartes que rep es queden sense contestar. La de vosté, però, mereixia una particular atenció. Comprenc totes les tribulacions i perplexitats a què la seua peripècia personal el condemna. I jo, personalment, voldria fer alguna cosa per vosté. No ho puc fer (l’edat m’ho impedeix). En tot cas, sàpia que moltes de les nostres preocupacions són coincidents, i que les esperances ho seran. Confiem-hi.

Un bon record.

22 juny 1992

Sueca. València

Familia de Jhoan Fuster

San José 10 Sueca

Tanto en nombre de esta corporación que presido como en el mío propio quiero hacerles llegar nuestro más sentido pésame Descanse en paz Jhoan Fuster Muy atentamente

Rita Barberá Noya Alcaldesa de Valencia

6 de juny de 1992

La carta que avui publiquem té la peculiaritat de ser una de les últimes, si no l’última, que va escriure Joan Fuster. Està datada el 6 de juny de 1992, és a dir, quinze dies abans de la seua mort. Una segona particularitat és que està escrita a mà, quan normalment Fuster escrivia les cartes a màquina, en part per poder traure una còpia amb paper de carbó. I això ens permet veure la lletra de l’escriptor. Possiblement, però, es tracta també d’una carta no enviada, ja que Fuster no treia còpia de les cartes manuscrites, i això fa pensar que la que es conserva a l’arxiu de l’escriptor, a Sueca, és l’original, que mai no va ser enviada al seu destinatari. Com ell mateix diu, la carta és una resposta a una anterior que li havia enviat Eusebi Molina un mes i mig abans, el 24 d’abril de 1992. En total, Eusebi Molina li havia enviat tres cartes, segons afirma ell mateix, de les quals se’n conserven dues a l’arxiu de l’escriptor. La primera, escrita el 24 de setembre de 1989, és un testimoni de reconeixement a l’obra de Fuster per part d’un professor d’institut que, en aquell moment, encara no havia fet els 38 anys (Molina va nàixer el 30 d’octubre de 1951). «Admirat senyor Fuster: de fa moltíssim que em rondava pel cap fer-li unes ratlles encomiàstiques, d’agraïment pel que vós haveu representat en el meu accés a la cultura catalana. Sí, ja sé que això és un lloc comú entre molts valencians, però als meus efectes ben certa: la lectura de Nosaltres els valencians, quan ja anava per la trentena, m’obrí els ulls a la consciència d’allò nostre, als continguts de la nostra nissaga». Molina era un lector devot de Fuster i trobava indigna la desconsideració de la seua figura: «Mai no em canse de llegir-lo i rellegir-lo. Em fa la impressió que aquests darrers temps són de baixada pel que fa a la vostra consideració político-cultural. Que volen reduir-lo a la digna i passiva condició de patum, de vaca sagrada i cultural, d’història vivent... La vostra obra, tan clarivident, fa més que res el paper de catalitzador de consciència, de consciències, i aqueix mèrit pujadíssim sí que no us el podrà negar ningú... Davant aquella ‘grotesca torrentada de papers —i no papers— injuriosos’. vull que també tingueu present que hi compteu així mateix amb torrents partidaris; és ben veritat, ‘encara hi ha fe a Israel’. I res més, només volia fer açò i dir-vos el que us acabe de dir. Ja sabeu que, en aquesta estranya ‘Província’, hi teniu admiradors que gràcies a vós, a la vostra descomunal obra, han reconquistat un ser que força gentola volien —i volen— relegar a un negríssim pou de l’oblit. No és pas tan fàcil, això darrer».

l’última carta (coneguda) de fuster: «No tinc temps, ni ganes, ni salut per suportar una correspondència normal»

En la segona carta, Eusebi Molina comença explicant el motiu que l’ha portat a escriure-la: «Molt estimat sr. Fuster, / el motiu que em du a escriure-li és la sensacional entrevista amb vostè que apareix a El Temps de 13-4-92». I continua presentant-se ell mateix: «Jo tinc ara 40 anys i , pel que fa a les nostres coses, també puc dir que sóc un fill, potser una mica tardà, del Nosaltres els valencians, que jo llegia molt emocionalment, ací al poblet —1100 habitants— a finals dels 70... Així doncs, amb lectures vostres vaig anar endinsant-me en la nostra història i cultura, en el domini escrit i autodidacte de la llengua catalana... I bé, tant i tant m’hi vaig capficar que, a la fi, vaig anar de mica en mica fent-me un petit professional de la llengua, del ‘valencià’. Procedent de les històries, que vaig acabar a València el 1975, i abandonades totalment durant uns anys, el valencià, que tant semblava prometre aquells anys, es va convertir no ja tan sols en una afecció o en un retrobament emocional de més altura, sinó en una esperança socioprofessional amb caires certs de possibilitat, de realitat. Fet l’ICE d’estudiant, tot seguit en vaig fer de professor durant tres cursos, a Banyeres i a Beneixama, i, molt poc, a Villena». Després de dir-li que obtingué la plaça de professor a l’institut de Villena, Molina passa a parlar dels llibres de Fuster —«tinc totes les obres soltes de vós que he vist als aparadors al llarg dels últims anys»— i a fer un elogi de la seua figura, tan menystinguda últimament: «Sou un intel·lectual, un home de cultura, i no pas cap activista polític ni dirigent de ‘masses’. Per tant, ja està bé de demanar la lluna en un cove i intentar que feu un paper que no és el vostre, o acusar-vos de ser qui ha dut al fracàs un nacionalisme valencià possible, com fan els de la tercera via. El poble, la gent del carrer, sol anar-li al darrere al poder constituït, i el ‘nostre’ ja fa segles que, com vós dieu, és regional espanyol, n’està ben satisfet i d’aquí no passa per res del món... El gran Ll. V. Aracil, un altre gran valencià, però prudentment instal·lat a Barcelona, diu que, parlant en termes de realitat, una llengua és el seu ús, i si, la societat que hauria de fer-li de suport, no la fa servir, doncs s’ha acabat la llengua... Vós dieu en l’entrevista, per un cantó, que dins de vint-i-cinc anys, això —o açò nostre— serà un país monolingüe castellà, i, més avant, dieu que en tenim almenys per a tres-cents anys més... Senyor Fuster, les lletres, mots i paraules ja em ballen embogides pel cap, i ja no sé massa bé per on endegar aquest discurset. Això sí, volia que com els altres dos que li vaig fer ja fa temps, li servira d’encoratjament i de comprensió de la seua persona i obra. Vull que sàpia que, d’una manera positiva i real, els seus escrits i les seues opinions ens valen a alguns, a mi de ben segur... Adéu, sort, i avant».

Joan Fuster, que degué quedar impressionat per aquesta carta, decidí contestar a l’autor, a qui no coneixia. Una vegada escrita, no la degué enviar, i per això es conserva encara a l’arxiu de l’escriptor. Eusebi Molina, que li havia escrit tres cartes, no sabria mai que Fuster li havia «contestat». L’escriptor moriria quinze dies després, i la publicació de la seua resposta, en els dies en què es compleixen els trenta anys de la seua defunció, no sols té l’interès històric i documental de ser l’última carta que va escriure, sinó que també es pot llegir com un homenatge a tots aquells valencians anònims —molts d’ells mestres i professors d’institut, com Eusebi Molina— que tant han contribuït a construir el país i a mantenir viva l’esperança en un futur per a la llengua i la cultura dels valencians.

Eusebi Molina Molina (La Canyada de Biar, 1951 – 2020).

Mestre i professor d’institut. Quart de cinc germans i germanes, Eusebi Molina va estudiar al seminari de Montcada, va fer magisteri i, més tard, es va llicenciar en Geografia i Història a la Universitat de València el 1975. Mentre estudiava i també després, mentre trobava feina, va treballar a la indústria cotonera —a la fàbrica Algodonera, de Biar, nau capitana del desenvolupament econòmic del poble— i també a la del torró, igualment a Biar, i a la recollida de fruita. Durant un temps, va viure en una comuna a la Catalunya Nord o al Llenguadoc. Va ser mestre a Banyeres, Beneixama i Villena i, més tard, el 1987, guanyà les oposicions a professor d’institut. Canvià la destinació que li van assignar inicialment, a Alacant, per Villena, que està més a prop —sis quilòmetres— del seu poble, La Canyada de Biar, i durant la major part de la seua vida va ser professor de valencià en aquesta ciutat castellanoparlant, a l’institut Hermanos Amorós, on era ben apreciat i volgut pels seus alumnes. El 1985 es va casar amb Isabel Lozano Vidal, també mestra, natural de Monòver. Els últims anys treballà al centre de reeducació de menors La Villa, situat al terme de Villena i dependent de la Generalitat Valenciana. Gran lector —en les cartes a Fuster li diu que ha llegit, entre altres, a Josep Pla, Lluís V. Aracil, Alfons Cucó, Joan Francesc Mira i, sobretot, l’escriptor de Sueca, de qui diu que té quasi tots els seus llibres. Ell mateix escrivia també al programa de festes de La Canyada, de les quals va ser pregoner en més d’una ocasió, i participava habitualment a l’acte sacramental que representen els veïns de la població durant les festes als sants Reis Mags, del 6 al 8 de gener, des de 1765. Era soci d’Acció Cultural del País Valencià, un patriota de la llengua i la cultura dels valencians i una persona afable i tranquil·la, molt estimat pels seus veïns. Morí el 28 de novembre de 2020.

Compartir el artículo

stats