"Sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes"

15 de setembre de 1964 La correspondència entre Teresa Creus i Joan Fuster s’estén al llarg d’una dècada, de 1963 a 1972, any en què va morir la primera, i gira fonamentalment, però no sols, al voltant de l’activitat de l’editorial AC, impulsada pel lobby de la indústria cotonera, que tenia el seu cap visible en l’advocat Joaquim Maluquer, gran amic de Fuster i marmessor del testament d’aquest. La relació epistolar entre tots dos també aborda altres temes no relacionats directament amb l’editorial, sinó amb la vida literària i cultural més en general, com ara la possibilitat de publicar un setmanari en català a València —impulsat per la premsa del Movimiento i com a suplement del diari Jornada— que Teresa Creus, horroritzada per venir d’on ve la proposta, espera que Fuster no s’hi involucre. En la primera carta que publiquem, Fuster elogia l’estil literari de la seua interlocutora, per damunt del de molts escriptors professionals, i fa broma sobre si escriuria un llibre per a la col·lecció «Cara i Creu», que era on havien aparegut els llibres del mateix Fuster en l’editorial AC. També inclou —i això la fa particularment interessant— l’estimació que fa el mateix Fuster del nombre de cartes rebudes —440— i enviades —més de 300— en el que portava d’any —i encara estava a mitjan setembre! 25 de setembre de 1964 En la segona, escrita deu dies després de la primera, Fuster demana a Teresa Creus un exemplar del seu llibre Diccionari per a ociosos, que l’editorial li havia enviat a través d’un conducte que l’escriptor considerava poc seriós i totalment insegur: el cantant Raimon. Fuster pensava que el rebria el dia de la Resurrecció de la Carn. 6 d’octubre de 1964 En la tercera, a més d’evocar les capacitats de Teresa Creus per a escriure un text sobre Com no s’ha d’editar un llibre, Fuster torna a fer broma sobre Raimon, en aquest cas a propòsit de l’esveltesa del cantant, de qui la senyoreta Creus era una fervent admiradora. 5 de febrer de 1965 Un altre fragment en què Fuster al·ludeix a la importància que té per a ell la correspondència i al ritu diari d’anar a recollir-la i llegir-la mentre pren un cafè. I també una mostra de la confiança que es tenien tots dos i dels comentaris que s’intercanviaven abans de començar a abordar —a treballar— les qüestions editorials. 8 de desembre de 1965 En la cinquena carta —molt llarga, com moltes de les intercanviades entre Joan Fuster i Teresa Creus, i de la qual només oferim dos passatges—, Fuster fa referència al recull d’aforismes que està preparant per a publicar i, també, a la indignació que li havien provocat els articles de Julián Marías contra el nacionalisme català —que Creus li havia fet arribar— i, en particular, les al·lusions del filòsof madrileny al País Valencià. El grau de confiança amb la seua interlocutora li permetia esplaiar-se sense reserves. La carta es tanca amb una referència a la malaltia del pare de l’escriptor, que moriria poc després, el 1966. La mare havia mort uns mesos abans, el 1965, i Fuster, que vivia amb ells, n’havia tingut cura fins l’últim moment.

Joan Fuster, en la lectura d’uns fulls en una imatge de 1963 exposada a l’Espai Fuster de Sueca. levante-emv

Selecció, edició i notes: Antoni Furió

10·07·22 | 04:01

0
Noticia guardada en tu perfil
Ver noticias guardadas

S., 15 set., 64

«sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes»

Benvolguda amiga:

Li estic ben agraït per la seva diligència espistolar de les últimes setmanes. No sé si mai li he dit que m’agrada molt de rebre cartes, i que en aquesta distanciada Sueca el correu és per a mi una de les poques amenitats del dia. I també m’agrada d’escriure cartes: o millor, ho diré en pretèrit, m’agradava d’escriure’n. Ara arrossego una correspondència «forçada» massa voluminosa perquè pugui trobar-hi gust. Sap quantes cartes he rebut enguany (sóc relativament meticulós i les compto)? Unes quatre-centes quaranta. I n’he enviades més de tres-centes. Com vostè veu, això sembla una oficina, en el mal sentit de la paraula. Però la cosa no té remei, i tampoc no me’n planyo... Per cert que he comprovat reiteradament que vostè escriu amb molta traça: «com un àngel», que diria En Pla. ¿No serà que a estones perdudes s’ha dedicat a l’exercici furtiu de la literatura? No ho prengui com una broma! La veritat és que, en aquest país, la gent —incloent-hi dotzenes d’escriptors «professionals»— no sap escriure. No saben «redactar». Ni en català ni en castellà ni «en» sentit comú. És trist. Sens dubte es tracta d’un defecte d’origen escolar. La manera d’escriure que té vostè és segura, enèrgica i clara. I si no li dic que ens faci un llibre per a «Cara i creu» és perquè considero que això fóra una proposició deshonesta... Perdoni!

«sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes»

Sueca 25 IX 64

«sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes»

Benvolguda amiga:

«sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes»

¿Li sabria greu robar un exemplar del meu Diccionari i enviar-me’l per qualsevol conducte seriós? El senyor Maluquer em deia que me n’havia tramès un per mediació d’En Raimon. Mare de Déu! El rebré el dia de la Resurrecció de la Carn. És una temeritat, això de confiar en els artistes, cregui’m... En aquest moment són dos els llibres meus que han sortit de la impremta fa dies, i dels quals encara no he vist ni les tapes: vostès m’han enviat el Diccionari a través d’un «recader» totalment insegur, i els senyors de Cruz y Raya ni tan sols han fet això amb la traduccción castellana de Les originalitats... En fi...

«sóc relativament meticulós i les compto: enguany he enviat més de tres-centes cartes»

S., 6-X-64

Benvolguda amiga:

La seva última carta em va fer pensar que, en efecte, vostè deu trobar-se en les millors condicions per a escriure un paper ‘marktwainesc’ sobre Com no s’ha d’editar un llibre. La llàstima és que, jo, en tant que «editor», no em veig en cor de demanar-li que l’escrigui: el seu original passaria per les mateixes aventures que en constituirien el tema, i això seria massa cruel...

Però no ens amoïnem. Paciència! La paciència és una virtut cardinal, i hem de creure que ens servirà per a guanyar el cel. Ara no tracto de plantejar-li cap problema, a vostè. No cal que es preocupi de res: tot vindrà al seu temps, i el Diccionari quan Déu voldrà. Li escric només per escriure-li.

Un d’aquests dies li enviaré un Ausiàs March «manual». El vaig elaborar, fa uns quants anys, per al senyor Cruzet. Seria superflu que «nosaltres» —¿qui?—‑ intentéssim repetir l’edició. Per sort o per desgràcia, el nombre actual de lectors del venerable March deu ser més aviat reduïdíssim.

En Raimon m’ha portat el llibre del reverend pare Teilhard, S. J. L’estic llegint. En Raimon em diu que últimament ha perdut quatre quilos: torna a recuperar aquella mínima esveltesa a què pot aspirar un tenor de la seva talla (parlo de «talla» material: 1,50; no amida més, el pobre noi...). Les seves admiradores poden estar tranquil·les.

S., 5-II-65

Benvolguda amiga:

Gràcies per les seves cartes. I no faci compliments: escrigui’m sempre que vulgui o quan calgui. Pensi que rebre cartes és una de les poques «distraccions» de què disposo, ací. Cada matí vaig a correus i recullo la correspondència, prenc un cafè en qualsevol bar i la llegeixo mentrestant: és com fer una mica de conversa amb amics dispersos... Bé. Passem a les qüestions editorials.

S., 8-XII-65

5) El llibre d’aforismes no és cap broma, però he mirat i remirat els meus papers, i només arribo a sumar uns dos-cents aforismes, això és, l’equivalent a unes seixanta o setanta pàgines impreses (segons el tamany de la lletra). Li confeso que no sé «segregar» aforismes amb la mateixa fluència que articles o cartes. Si no, ja tindria en el seu poder aquest original, que penso titular Temes de discussió o una cosa per l’estil.

6) Li agraeixo, i no sap quant, els articles del filòsof don Julián. Aquest jove és (i perdoni vostè la manera d’expressar-me) un fill de puta que no s’ha adonat que ho és. M’agradaria tenir l’ocasió de fer-li veure aquesta realitat. Aquest imbècil madrileny és un professional del liberalisme. I l’home, un bon dia, decideix de parlar de Catalunya. No pensa que «ell» sí que pot parlar-ne, perquè ‑donada la seva mentalitat madrilenya‑ els censors no li posaran gaires dificultats, mentre que els seus possibles contradictors no disposaran de les mateixes facilitats. No hi pensa, i hauria de pensar-hi. No «vol» pensar-hi, que punyeta! I per tant, en publicar la seva literatura sobre el particular no fa més que aprofitar-se d’un privilegi oficial: feixista, al capdavall. Els articles que m’ha enviat són un atac al nacionalisme català, es clar: vostè deu haver-ho vist a la primera ratlla.

Don Julián pot atacar el nacionalisme català impunement, encara que ell sigui (o es cregui ser) un intel·lectual antifranquista. Els «Orientadores», en aquest terreny, no posarien cap inconvenient a autoritzar un lllibre o un article del mateix don Santiago Carrillo si s’adreçava contra el catalanisme.

El senyor Marías està obligat a saber que així són les coses, i si a desgrat de saber-ho (o de no «voler-ho saber), fot aquestes merdes injurioses, és que és allò que abans li deia (i torno a demanar-li perdó): un fill de... La frase dedicada al País Valencià no la hi perdono, de més a més. Demostra ignorància. Aquí potser no hi ha mala fe, perquè el pobre Marías què sap dels valencians! Vostè dirà un argument. Ja li contestaré. En públic o en privat. Que parli de filosofia, si li ve de gust; però que no es fiqui en els problemes valencians, que prou amargs són i no necessiten d’un suplement tan gratuït de bestiesa...

Acabo. Escrigui’m. A casa seguim en el clima d’incertesa de les malalties fatals però lentes. Faig d’infermer, no d’escriptor, aquesta temporada. El meu pare es troba en un estat d’absoluta invalidesa: l’he d’ajudar a tot, a vestir-se, a menjar, a caminar, etc. Paciència.