Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

"Raimon avui, i demà també tu, podeu contribuir a fer que la nostra gent torne a prendre la consciència i l’orgull de la llengua"

«Raimon avui, i demà també tu, podeu contribuir a fer que la nostra gent torne a prendre la consciència i l’orgull de la llengua»

S., 22-iv-64

Benvolguda Maria del Carme:

La teua carta arribà a Sueca justament quan jo ja havia eixit cap a Barcelona, el dia 16. Va ser una llàstima, perquè si l’hagués rebuda abans, t’hauria telefonat i hauríem pogut veure’ns i xerrar una estona. Aquesta vegada, el meu pas per Barcelona ha estat breu i «d’incògnit»; però sempre hauria trobat un moment per a tu. De més a més, tot el que ara intentaré dir-te sobre el text de les teues cançons, hauria estat més còmode d’explicar «de viva veu»: per escrit, mai no s’acaba de precisar prou, ni mai no s’és prou explícit.

«Raimon avui, i demà també tu, podeu contribuir a fer que la nostra gent torne a prendre la consciència i l’orgull de la llengua»

Bé. Primer que res, una recomanació supèrflua: mira’t alguna gramàtica elemental, i sobretot, per poc que pugues, procura llegir sovint coses en català (el que siga, novel·les, versos, tebeos). És important que t’acostumes al to viu de la llengua literària. El nostre valencià domèstic (vull dir el del teu poble i el del meu) és bastant «potable», però cal que el passem pel tamís «culte». Sé que estudiar gramàtica és molt molest (jo n’he estudiat ben poca, en aquesta vida); per això t’indique i aconselle la lectura de llibres: t’acostumaràs ràpidament a l’ortografia, a les fórmules correctes de construcció sintàctica i a l’aire general de l’idioma.

Hi ha, encara, una altra qüestió: el fet que nosaltres som valencians, i en conseqüència, la manera amb què hem de tractar i usar la llengua en tant que valencians. Tot això és una mica complicat, i ara hauria d’emprar massa paper i massa temps per a aclarir-te el meu punt de vista sobre el particular. Són moltes les distincions i les reflexions que em caldria fer-te. Ho deixarem per a una altra ocasió. Ara hauràs de fiar-te de mi, sense més ni més.

«Raimon avui, i demà també tu, podeu contribuir a fer que la nostra gent torne a prendre la consciència i l’orgull de la llengua»

En primer lloc, la fonètica. Crec que has de cantar amb la fonètica natural teua. Com ho fa el Raimon. Quan et vaig sentir, a Simat, ja vaig comprovar que ho feies així. Però m’interessa subratllar-t’ho. Perquè, de tota manera, encara vaig notar que queies en «pecat» de barcelonisme fonètic, en algun moment. Per exemple (si no recorde malament) deies: «podràs tocà’ els estels». Si no era aquest el cas, n’era un altre de semblant; et menjaves la –r final d’un infinitiu, cosa que no fem ni a Simat ni a Sueca. Això no és cap falta greu, i per tant, si, per necessitats de ritme d’alguna cançó, et convé de «menjar-te» alguna –r, pots fer-ho amb la consciència ben tranquil·la: a Morella, a Vinaròs, en molts pobles valencians del Nord del país, també diuen «tocà» en comptes de «tocar». Però personalment sóc partidari de mantenir la nostra fonètica peculiar. I més encara, vosaltres, que canteu i que esteu destinats a dirigir-vos a un auditori popular (més o menys popular, ja m’entens). Considere important això, perquè d’aquesta manera els oients valencians us sentiran sense reticències, i els oients de les altres regions catalanes s’adonaran que sou valencians, o millor encara, de Simat, o de Xàtiva, i no de Sabadell o de Figueres. Vull insistir-hi: en les cançons que ja tingues fetes, no passes ànsia i deixa-ho córrer; però en les pròximes, tingues-ho present. I, naturalment, res de dir «numés» (només), «pudria» (podria), «mara» (mare), «po» (por), etc.

També crec que heu de conservar les particularitats morfològiques valencianes. Has de dir, en efecte: «Busque la meua alegria», i no «busco» (buscu!) ni «meva». En aquest punt podries retrucar-me que jo, en els meus llibres, escric «busco» i «meva» (no escric «busco la meva alegria» perquè, per desgràcia, ja sóc massa vell i no estic per romanços). Això seria una de les qüestions que hauria d’explicar-te amb més detall, si tinguesses curiositat pel tema. Et diré només que un llibre, i més encara un llibre com els que jo fabrique, va dirigit a un públic «iniciat» (i pense només, és clar, en el possible públic valencià), el qual, per consegüent, no troba «estrany» que l’autor escriga «canto» o «digui» o «teva». Si jo tinc dos-cents clients al País Valencià (crec que no arribe a tenir-ne tants), aquests clients són persones que no s’espanten ni es desconcerten davant de «catalanismes» com els que t’he apuntat. Però vosaltres foteu (perdó) discos, cançonetes que poden penetrar en un públic infinitament més vast, i al mateix temps infinitament més «despietat» en matèria lingüística. Aquest públic (sempre «valencià») podria negar-se a la vostra suggestió, bàsicament originada en l’idioma, si vosaltres li «sonàveu» massa «estranys»: si dieu «teva» i no «teua», «digui» i no «diga», «busco» i no «busque». Convé que ells, els nostres, els d’ací, de Simat, de Xàtiva, de Sueca, puguen sentir-vos, escoltar-vos, amb la major naturalitat. ¿Entesos?

Tinc por que, ara, que ja porte dues planes de «rotllo», estigues pensant que tot això que et dic són punyetes i manies. En tot cas, són punyetes i manies «polítiques». Estic convençut que Raimon avui, i demà també tu, i despús-demà uns altres que s’hi puguen adherir, podeu fer una labor molt positiva: podeu contribuir poderosament a fer que la nostra gent torne a prendre la consciència i l’orgull de la pròpia llengua. I en dir «la nostra gent», pense en la d’ací i en la d’aquí. En la d’«ací», en «nosaltres, els valencians», que tan propensos som a oblidar la importància social, humanística i fins i tot «sentimental» del nostre idioma, de l’idioma del nostre poble; i en la d’«aquí», la del Principat (i la de les Balears, i la del Rosselló), que és més sana que la nostra en això, però que també oblida que «tots som uns», ells i nosaltres, perquè tenim les mateixes paraules per a dir les mateixes coses. Els escriptors (diguem-ne escriptors!) ja fem alguna cosa en aquest sentit: molt minoritària, però. Vosaltres, els «tios» i les senyoretes de la guitarra, podeu ser més eficaços. I l’eficàcia ve condicionada, ben sovint, per detallets insignificants.

Després de les salvetats «regionals» que t’he advertit, ja no em queda per dir-te sinó que has de procurar que el text de les cançons siga tan «correcte» com pugues aconseguir-ho. Confie que, a la llarga, si t’habitues a la lectura de papers vernacles, no tindràs problemes. En el cas concret de les lletres preparades per al primer disc, passe a fer-te, a continuació les observacions que em semblen més imprescindibles:

‘Bon amic’.- «Dis-me si acàs tu l’has vist». Això, en bon «valencià» hauria de ser: «digues-me si de cas tu l’has vista». «Dis-me» és una contracció vulgar de «digues-me». «Si acàs» és un castellanisme: cal dir «si de cas». I «l’has vist», com que «l’» fa referència a «l’alegria», femení, obliga a fer femení també el participi. De totes les cançons, aquest és el passatge més difícil d’«arreglar». Trobe que la falta més grossa, no des del punt de vista gramatical, sinó des de l’angle «conceptual», és això de «l’has vist»: en masculí, sembla donar a entendre que «l’alegria» és un senyor. Jo ja m’imagine que la teua alegria és o serà un senyor: no ens hem pas d’enganyar! Però em sembla que en la cançó parles d’una alegria a seques, sense precisar si és un senyor, un pastisset, un milió de pessetes o l’aprovat en Química Orgànica. O millor: dones a entendre que es tracta d’una alegria abstracta, poètica (sou molt poetes, la gent de les guitarres! Mare de Déu!). Per tant, i a fi d’evitar equívocs, hauries de dir «l’has vista». Jo tinc poca facilitat per a la manufactura de versos: quan era jove, encara n’escrivia algun, de tant en tant, i crec que he publicat algun llibret i tot, de «poesies». Espantoses, creu-me. La meua inhabilitat en la matèria, doncs, m’impedeix de donar-te solucions justes i brillants. A tot estirar, jo et suggeriria: «digues (o dis-me) si l’has vista tu». Això té el mateix nombre de sil·labes i la mateixa accentuació, de manera que la música no patirà gens amb el canvi. De passada, elimines el «si acàs», molt lleig (gramaticalment parlant). «I mai he tornat a vore-la»: correctament, hauries de dir: «I mai no he tornat a veure-la». Ací no hi ha problema. El «no» s’enganxa amb l’«he», i pot fer un «noe» monosil·làbic. «Veure» per «vore», és millor. «Vore» és una corrupció local. De més a més, «Veure-la» rima (en certa manera) amb «meua» i això que ix guanyant el verset. Les altres «faltes» d’aquesta cançó (una o dues) poden ser perdonades. Els Setze Jutges encara en fan més!

‘Si fa sol’.- Potser en comptes de «cresol», seria preferible que diguesses «gresol». En tot cas, si no ho vols dir en la interpretació, que escriguen «gresol» en el text imprès que acompanya el disc.

‘Ben sols’.- «A tot lo que ens volen dir». Aquest «lo» hauria de ser «el»: en la nostra llengua, no sembla «correcte» dir «lo». Però si no vols dir «a tot el que ens volen dir», tampoc no s’acabarà el món. Canta-ho com més t’agrade. Però, igual que en el cas anterior, que escriguen «el» en el prospecte.

‘El camí’.- «Creu tota la plana». ¿Creu? ¿O vols dir «creua»? Supose que sí, que vols dir «creua». Jo et proposaria de corregir: «travessa la plana». «Cap aon va i el seu fi». Si «el seu fi» vol dir «el seu final», ha de ser «la seua fi», perquè, en aquesta accepció, «fi» és femení. Però si «el seu fi» vol dir «la seua finalitat», ja va bé. Calcule que vols dir «el seu final». Hauries de dir «la seua fi». Ja sé que això contradiu la música. ¿Però no pots afegir una nota més, en ares de la gramàtica? Sí, filla, la gramàtica és sempre important, i més per a una llengua com la nostra, sense escoles ni diaris...

‘Plou... plou!’.- «Si vols agarrar pebrella». «Agarrar» és un castellanisme lamentable, que fa pensar en «garra». Està bé quan l’apliquem a un avariciós, i li diem «agarrat». Però en els altres usos, resulta del tot improcedent. Més que més, quan tenim un verb preciós i més adequat: «collir». «Si vols collir pebrella» queda preciós. ¿Falta una síl·laba? Doncs digues: «Que si vols collir pebrella...» ¿Et va bé?

I acabe. Et copie en uns papers a part el text de les cançons, perquè els senyors d’Edigsa són uns burrus (els ho pots dir de part meua) i publiquen les lletres de les cançons plenes d’errors i equivocacions. Convé donar-los-ho tot ben «escudellat». En la còpia van fetes les correccions que t’he insinuat. Si no et plauen, en prescindeixes i tots tan amics com sempre.

Les cançons populars de què parlàrem ja estan preparades, segons m’ha fet saber el musicòleg a qui les vaig encarregar. Però encara no m’ha donat les partitures. Quan les tindré, te les enviaré de seguida.

Ben teu, sempre,

Compartir el artículo

stats