Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

"Avui no disposem de més possibilitat de ‘defensa’ que la cultural"

Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Joan Fuster, tots dos de Sueca, intercanviaren una vintena de cartes entre 1955 i 1966

Nicolau-Primitiu Gómez Serrano en una imatge d’arxiu sense datar. Levante-EMV

Nicolau Primitiu Gómez Serrano i Joan Fuster, tots dos de Sueca, intercanviaren una vintena de cartes entre 1955 i 1966, quan el primer era ja un home gran, d’entre 78 i 89 anys, mentre que el segon en tenia entre 33 i 44, segons el moment.

Nicolau Primitiu, com era conegut, encarnava el valencianisme que havia sobreviscut a la guerra i era tot un referent per a les noves generacions, tant per la seua condició de president de Lo Rat Penat com pel seu activisme cultural i la seua tasca de mecenatge.

Fuster era ja una figura en ascens que representava la voluntat de modernització del valencianisme. Els separaven molts anys de diferència —55— i la manera d’enfocar el problema, més pausada i possibilista en l’un i més agosarada i radical en l’altre, però era molt més el que els unia a l’hora de defensar la llengua i la cultura dels valencians.

En la carta que publiquem, resposta a una anterior de Nicolau Primitiu sobre la necessitat de fundar una editorial en valencià («Cal una editorial que’s dedique exclusivament a la cultura nostrada, tant valenciana como catalana i balear; preferentment, però, valenciana»), i en la qual li demanava consell, Fuster exposa els factors, tant de públic com literaris, que caldria tenir en compte, alhora que l’informa que també ell i un grup d’amics estaven pensant igualment a crear una editorial.

La carta, que hem hagut d’extractar per la seua llarga extensió, mostra molt bé el projecte editorial que Fuster tenia en ment i que oferia generosament a Nicolau Primitiu.

En la seua resposta, datada l’1 de juny, aquest agraeix els consells de Fuster, li diu que porta anys amb la idea de crear una editorial, tot i el repte econòmic que això representava («són necessaris 50.000, 100.000 o més lectors per a que donen 2.000-3.000 compradors»), que estan a punt d’aparèixer els primers títols —raó per la qual no podrà recolzar l’editorial que Fuster, Adolf Pizcueta i Francesc Soriano pretenien fundar— i que li agradaria comptar amb la seua col·laboració com autor.

Unes setmanes més tard, Fuster acceptava la invitació i li proposava la publicació d’una antologia de prosistes valencians antics, de l’Edat Mitjana a la Renaixença.

Sueca, 25 maig 1955

Sr. Nicolau Primitiu

Benvolgut amic:

Avui mateix, venint de València en el tren de migdia, estava fent-me el propòsit d’escriure-us, i d’escriure-us immediatament. Quan he arribat a casa m’he trobat amb el vostre fascicle Economia Popular Valenciana —que us agraesc i que llegiré amb l’interés que sempre em desperten els vostres estudis—, i he pensat que ja tenia una «excusa» per a la meua carta.

Ara, fa una estona, acabe de rebre la vostra de despús-ahir: ja no em cal, doncs, l’«excusa», perquè, en certa manera, el que vós em dieu és, dalt o baix, allò que jo volia dir-vos.

Aquesta coincidència m’ha agradat, i vull aprofitar l’ocasió per parlar-vos extensament dels meus punts de vista sobre el tema, encara que siga a risc de fer-me una mica pesat.

Comprenc que aquestes coses les hauríem de comentar i discutir de paraula, millor que per escrit. I espere que un dia disposaré de temps per a fer-vos la visita que us tinc promesa; aleshores en parlarem amb més detall. Però mentrestant vull avançar-vos-en alguna cosa.

Cartes de Joan Fuster.

Cartes de Joan Fuster. ED

Estem d’acord que el problema del llibre valencià hem d’enfocar-lo ja, i d’una manera franca, amb l’ambició que la importància del problema requereix.

Avui no disposem de més possibilitat de «defensa» que la cultural, i vós sabeu tan bé com jo que fins ara —sobretot després de la guerra— no s’ha posat en pràctica cap iniciativa proporcionada a la urgència i a la magnitud de la qüestió.

De tot açò, he tingut freqüents canvis d’impressions amb alguns amics. I un resultat havia estat el propòsit de crear una editorial com la que vós planegeu. Les gestions han estat començades fa un parell de mesos, però encara no hem arribat a una decisió concreta per motius purament secundaris.

D’aquest assumpte només he parlat amb Adolf Pizcueta i amb Francesc Soriano, i esperava disposar de la informació completa per adreçar-me a altres amics més o menys sensibles a la nostra empresa. Un d’ells éreu vós.

Naturalment, els meus col·laboradors en aquests projectes són gent apartada de les lluites i bandositats, tan deplorables, que existeixen entre els literats valencians actuals.

Crec que, a l’hora d’estudiar la creació d’una editorial valenciana eficaç, hem de tenir presents dues menes de factors, que no sempre tenen en compte els nostres paisans que es dediquen a la publicació de llibres. I són: 1) factors de públic, i 2) factors literaris.

Cartes de Joan Fuster.

Cartes de Joan Fuster. ED

1) Factors de públic. No m’han convençut mai les «teories» dels grupets valencians, que vós ja coneixeu. Els uns opinen que «cal anar al poble»; els altres, que «cal anar a les minories selectes». En realitat, hem d’anar alhora al poble i a les minories.

«Alhora», però no «amb les mateixes coses». Estem acostumats a suposar que tot llibre valencià pot interessar (o deu interessar) a tots els lectors valencians. I això no és cert.

Hi ha un públic culte i un públic popular: hi ha, millor dit, una extensa gama de públics. I cada públic deu trobar el que necessita. Ja ho veiem en els nostres castellanitzats: els uns lligen Ortega o Unamuno; d’altres se satisfan amb novel·les discretes; i n’hi ha qui s’acontenta amb novel·les rosa o de «lladres i serenos».

Com que ací no es tracta solament de fomentar la lectura de llibres genials, sinó que ens proposem també donar la major amplitud al recobrament lingüístic del nostre poble, l’editorial a constituir hauria d’abraçar, al meu entendre, un temari ample i una varietat de tendències i d’intencions ben matisada.

En principi, es tractaria de buscar un públic exclusivament valencià (com fan els mallorquins amb la col·lecció «Les illes d’or»). De manera que una bona part dels llibres a publicar haurien de cenyir-se a això (després veureu com).

Ara bé: quan l’editorial dispose d’originals de tema general i de qualitat literària indiscutible, es miraria de difondre’ls activament pels altres països de la nostra llengua.

En poques paraules: hem de publicar llibres que, per la matèria que tracten, siguen interessants per a tots els valencians (història, lingüística, economia, geografia, folklore); hem de publicar llibres que interessen al gros públic (literatura comarcal—sense por al dialectalisme—, novel·les atractives, humor, esports); hem de publicar llibres que interessen al lector culte (poemes, assaigs, literatura en general).

Cartes de Joan Fuster.

Cartes de Joan Fuster. ED

2) Factors literaris. Però l’amplitud amb què hàgem d’atendre la diversitat de lectors no ens ha de fer descuidar un altre aspecte important.

Em referesc a l’assegurament de la continuïtat de la producció literària valenciana. Hi ha molts escriptors nostres que tenen obres inèdites, i cal donar-les curs.

Però ens hem de preocupar que apareguen nous escriptors: suscitar vocacions en la nostra llengua. I per a això, les possibilitats d’edició són un recurs temptador. A més a més, hi ha a València un notable sector d’intel·lectuals, no tots ells escriptors, que en altres temps han escrit coses en valencià.

Només teniu que repassar la col·lecció de Taula o l’almanac de Las Provincias, per trobar-vos amb firmes de músics, pintors, etc., que sentimentalment simpatitzen amb les lletres valencianes, i que no tindrien cap inconvenient d’escriure algun llibre en la nostra llengua.

I igualment, em sembla, passaria amb alguns jóvens historiadors i arqueòlegs (el cas de Fletxer n’és ben revelador).

Així, doncs, una missió de l’editorial, tan important com la captació de lectors, seria afavorir l’increment de la producció literària. Hauríem de publicar llibres dels autors habituals (prescindint de grups i tendències); hauríem de publicar llibres de la gent nova que es pogués captar; hauríem de publicar llibres dels autors que poguéssem rescatar per a les nostres lletres.

Aquestes eren les reflexions que jo m’havia fet i a partir de les quals havíem començat a treballar per arribar a la creació de l’editorial. Vaig redactar, en conseqüència, un pla de publicacions, de caràcter general, que era, aproximadament, el següent:

«Avui no disposem de més possibilitat de ‘defensa’ que la cultural»

L’editorial a constituir hauria d’emprendre quatre tipus de publicacions:

a) Col·lecció de fascicles. Una mena de «Quaderns d’orientació», com els de l’Estel. Format paregut al de «Els valencians pre-romans». Temes de divulgació. Per exemple: «Tota l’ortografia en X regles», «Els modismes valencians», «La taronja», «La comarca de Gandia», etc. Cal dir que, donades les circumstàncies actuals de preus d’impremta, correus, etc., potser aquesta col·lecció de fascicles resultaria excessivament antieconòmica.

b) Col·lecció de llibres. Format paregut al de la biblioteca Raixa, de Mallorca. Volums no molt grans, però d’unes 125 a 150 pàgines. Hem de superar el llibre petit, i obrir camí, amb aquest tipus mitjà, al llibre normal. Temes: 1) Didàctica.

Per exemple: «La conquesta de València», «Vocabulari de barbarismes», «Biografia de Pere el Gran», «Geografia econòmica del País Valencià», «Els pintors valencians de l’Edat Mitjana», etc. 2) Antologies d’autors clàssics (Roig, Vilanova, Martorell, March, etc.) i d’alguns moderns (Llorente, etc.); reedicions que facen falta (pensem en el Regiment de la cosa pública, d’Eiximenis), etc. 3) Folklore i literatura comarcal (coses per l’estil a les de Pasqual Tirado; rondalles, etc.). 4) Literatura de creació: prosa sobretot; contes, narracions, novel·les, llibres de viatges, etc.

c) Col·lecció diríem selecta. Llibres que interessassen no solament el públic valencià sinó també el català i el mallorquí.

d) Publicacions fora sèrie. Temes diversos. Dependria dels originals de què disposàssem. Per exemple, interessarien uns quaderns de música: «Vint cançons valencianes de Nadal», «Cançons populars valencianes», etc.

Interessaria també un doble vocabulari: valencià-castellà i castellà-valencià. (Entre parèntesis: és una veritable llàstima que l’esforç que ha suposat el Diccionari de la Rima siga con tirar aigua a la mar. Un diccionari «de la rima» és, avui, una aberració, perquè no li interessa a ningú. En canvi, aqueix doble vocabulari vindria a omplir un buit evident en la nostra bibliografia. Podria tenir un format com el del P. Fullana, i resultar a un preu relativament assequible per a la gent: no hauria d’ultrapassar les cinquanta o seixanta pessetes en llibreria) —¡encara que s’haguessen de perdre diners!).

Llevat de la col·lecció de fascicles, la resta de les publicacions esmentades em sembla ben viable. En els nostres càlculs, per a començar, entrava la idea de publicar, cada any, 6 fascicles i 4 llibres de la col·lecció b).

Potser es podria orientar la cosa en el sentit de publicar uns 6 llibres de la col·lecció referida, prescindint dels fascicles per ara. El pressupost de la impremta, per a aquesta campanya anual, oscil·la, segons tinc entés, entre les cinquanta i les seixanta mil pessetes.

Ara bé: l’empresa de l’editorial no seria obstacle perquè es continuàs la protecció a publicacions marginals. Particularment algunes publicacions que es poden fer a Barcelona, dins col·leccions consagrades.

La presència d’autors valencians en les col·leccions barcelonines ha d’esser també una de les nostres preocupacions. Hem d’evitar «tancar-nos». [...]

La garantia d’aquelles editorials i la difusió consegüent facilitaran l’expansió de noms valencians per les terres germanes, i això, a la llarga, serà també en benefici dels llibres que es publiquen a València.

Tot açò —així com l’edició de llibres en castellà seguint el criteri que vós indiqueu— és necessari. Els tiratges haurien d’ésser grans (prou de mesquines edicions de 200 exemplars!), sobretot en les obres destinades al gran públic.

Ara bé: de seguida veiem plantejats dos problemes enormes. D’una banda, la base econòmica de l’editorial, l’organització d’una distribuïdora, etc. De l’altra, la direcció literària. [...]

No cal que us diga que, a part açò, podeu disposar de la meua col·laboració literària en els vostres projectes. Concreteu-me en què us puc ajudar, i em tindreu a la vostra disposició.

Mentrestant, rebeu un cordial record suecà del vostre affm.

Joan Fuster

Nicolau-Primitiu Gómez Serrano (Sueca, 1877 - València, 1971)


Empresari, erudit, bibliòfil i activista cultural. Natural de Sueca, la seua família es traslladà a València quan ell tenia set anys.

El seu pare tenia un petit taller de maquinària agrícola situat al Pla de la Saïdia, que ell, que va estudiar peritatge químic i mecànic, va transformar en una empresa moderna i avançada tecnològicament per a l’època (IMAD).

Entre altres innovacions, destaquen les primeres trilladores d’arròs introduïdes al camp valencià. Des de ben jove desenvolupà un gran interès per la investigació històrica i per la cultura valenciana, i també formà part de quasi totes les societats i entitats culturals valencianes del seu temps.

Entre elles, Acció Cultural Valenciana, de la qual va ser president (1930-1931), el Centre de Cultura Valenciana i, sobretot, Lo Rat Penat, que va presidir en dues ocasions, entre 1933 i 1935 i entre 1959 i 1961.

A partir de 1928, quan ja tenia més de cinquanta anys, començà a publicar els seus treballs d’investigació en revistes especialitzades i articles de divulgació de temes valencians en la premsa (Diario de Valencia, Las Provincias, El Poble Valencià), alguns dels quals els signava com «Nicolau de Sueca».

Va ser un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932, que reconeixien la unitat de la llengua, i per neutralitzar el rebuig que suscitava la seua denominació com a «catalana» i el nom de «Països Catalans» per a designar el conjunt de territoris que la parlaven, proposà com a alternatius els termes de «bacavés» (de balear, català i valencià) i de «Bacàvia», un acrònim similar al que havia donat lloc al Benelux.

Va descobrir i estudiar alguns jaciments arqueològics i publicà nombrosos treballs sobre paleotoponímia, la molineria medieval i la protohistòria valenciana (en particular, el que ell anomenava els «iberosicans»).

Home d’idees conservadores, però conciliador i partidari del consens i la unitat entre els valencians, per damunt de les diferències polítiques, el 1931 escrivia en la revista El Sueco: «No’ns pregunteu si som de la ‘Dreta’ o de la ‘Esquerra’ o del ‘Centre’, ¡Som valencianistes!».

Tot i que no va ser perseguit políticament, patí les conseqüències tràgiques de la guerra i la postguerra, ja que un dels seus germans, el mestre republicà Eliseu Gómez Serrano, va ser afusellat el 1939 i un altre, l’escriptor i historiador Emili Gómez Nadal, hagué d’exiliar-se a França.

Pont entre el valencianisme d’abans i de després de la guerra, i molt respectat pel seu caràcter integrador, va ser un mecenes de la cultura valenciana, que va impulsar a través de la revista Sicània (1958-1959), que tenia una tirada d’entre 5.000 i 6.000 exemplars, i de l’editorial del mateix nom, fundada el 1954, que va publicar una seixantena de llibres, en diverses col·leccions, dedicades a temes històrics, lingüístics i literaris.

També va ser un gran bibliòfil i arribà a reunir una biblioteca personal amb més de 40.000 volums, entre els quals un gran nombre de manuscrits, incunables, edicions valuoses i publicacions periòdiques, que la seua família donà després de la seua mort i va ser la base de l’actual Biblioteca Valenciana.

Compartir el artículo

stats