Com passa en tots els esdeveniments crucials de la història, les diferències en la interpretació són inevitables. A les darreries de 1992 vaig tindre l’ocasió de desplaçar-me a Moscou, acompanyant l’aleshores conseller Emèrit Bono.
Hi anàvem en representació del president de la Generalitat Joan Lerma per a convidar Mikhaïl Gorbatxov a participar a València en una conferència sobre ‘nacionalismes’. En aquell moment, Gorbatxov ja estava fora de la política activa.
Havia dimitit de president de l’URSS en desembre de 1991, i al front de Rússia, hi era Borís Ieltsin, que, malgrat anar de la mà de l’Ambaixada Espanyola, ens posà totes les traves per a la reunió. A la fi, aquesta fou possible.
Gorbatxov es trobava reclòs a la seu de la seua fundació, en un menut i obscur despatx de l’antiga Escola de Quadres del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica) per on havien passat la Pasionaria i molts altres militants del PCE, entre ells el valencià Antonio Palomares, que encara era recordat.
Gorbatxov havia accedit a la Secretaria General del Comité Central del PCUS en 1985 i a la presidència de l’URSS en 1988, des d’on impulsaria la perestroika (democratització de l’Estat, lluita contra la corrupció i la introducció en l’URSS d’elements de l’economia de mercat).
En definitiva, la perestroika suposava la dissolució de la doctrina de Leonid Bréjnev i alhora un catalitzador per als moviments de l’Europa de l’Est.
També representava un estímul per a l’eclosió dels sentiments nacionalistes que quallaren en moviments independentistes en diverses repúbliques de l’URSS i en els quals també jugaren un paper fonamental la glàsnost (obertura i transparència), que pretenia impulsar, des dels pobles i nacions que conformaven l’URSS, una reforma democràtica de l’Estat multinacional a partir d’una llibertat real.
Ni la perestroika ni la glàsnost crearen cap problema nou, sinó que posaren al descobert les velles malalties.
L’agost de 1991 Gorbatxov havia impulsat l’anomenat Tractat de la Unió, amb el qual pretenia la socialdemocratització del PCUS i la incorporació a l’FMI i als mercats financers internacionals.
Tot plegat va resultar inacceptable per als sectors més conservadors del Kremlin, que impulsaren el colp d’estat fallit d’agost 1991.
Al respecte, i ja en la conversa mantinguda amb ell en 1992 a Moscou, Gorbatxov ens digué: «El dany produït pel colp d’estat, malgrat el seu fracàs, va impedir la firma de l’acord del Tractat de la Unió i soterrà l’esperança de democratitzar el partit.
Es pretenia una escissió i el naixement de nous partits democràtics». No obstant això, el colp, rendibilitzat per Ieltsin en convertir-se en president de la Federació Russa, va suposar el reconeixement de la independència dels tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), hui membres de la UE; la convocatòria del referèndum d’independència d’Ucraïna, on el 90,3 % votaren a favor de la independència, i la creació de la CEI (Comunitat d’Estats Independents), que agruparia inicialment 11 de les 15 repúbliques soviètiques, hui 9, en abandonar-la Ucraïna i Geòrgia. Respecte a la CEI, Gorbatxov es pronunciava en 1992 en aquests termes: «Poc o res s’està fent perquè desperte. Si la CEI no es fa realitat, hi haurà una guerra de tots contra tots; totes les fronteres seran objecte de disputa i tots els interessos xocaran entre si».
Gorbatxov expressava en 1992 la seua admiració per l’excanceller alemany, Willy Brandt, i pel president del Govern espanyol, Felipe González, i, la seua dona, Carmen Romero, pels quals ens preguntà expressament.
El pronòstic de Gorbatxov aleshores era ben clar: «Estic plenament convençut que Europa aconseguirà viure en pau i prosperitat, només si aconseguim fomentar dos processos: un enfortiment i una ampliació de les comunitats europees i la creació de formes efectives de col·laboració entre Europa Occidental i Europa Oriental».
Al mateix temps alertava del risc del retorn a tendències autoritàries a Rússia i altres estats sorgits de l’antiga URSS.
Malgrat les conseqüències de les seues polítiques, Gorbatxov és qualificat per alguns estudiosos de l’època soviètica com un polític amb una visió centralista. Si bé això és fàcilment constatable, ho és encara més el fet que no li quedava altra alternativa que ser-ho.
A pesar d’haver volgut desmantellar el seu llegat per part de Putin, l’antiga URSS hui no seria la mateixa sense les reformes d’un visionari com ell. Qüestionat dins de l’espai de l’antiga URSS i aclamat a Occident, el Premi Nobel de la Pau desde 1990, atenent la nostra invitació, visitaria València com a president de la Fundació Gorbatxov en 1994.
Posteriorment, en 2010, tornaria a vindre a València, en aquesta segona ocasió per a rebre el Premi Convivència Professor Manuel Broseta i la Creu d’Honor de l’Ordre Jaume I.
En els seus darrers dies i davant de la invasió d’Ucraïna, a través de la seua Fundació, va emetre un comunicat en què feia un prec «un atur de les hostilitats i l’inici de les negociacions de pau» i alhora una valoració: «No hi ha res més preuat al món que les vides humanes».
Al juny d’enguany, l’economista rus Rustan Grinberg apuntava de manera lapidària: «Gorbatxov ens donà a tots la llibertat, però no sabem què fer amb ella».
Aquest podria ser un bon epitafi amb què sintetitzar el seu llegat.
