Era principis de curs de 1968-69 quan vaig llegir a la porta de la Facultat (provisionalment, Econòmiques estava en un convent vora el mercat de Mossén Sorell, a la ciutat de València) un minúscul cartellet convocant una Marxa a El Puig pel 9 d’Octubre.

Els 9 d’Octubre són testimonis dels temps canviants

M’hi vaig apuntar, mig per curiositat, mig per la sensibilitat que ja tenia per haver estudiat valencià a Lo Rat Penat. Eixírem una bona colla de gent jove, liderats per Enric Tàrrega, des de les Torres de Serrans i, a l’altura de la Pobla de Farnals, la Guàrdia Civil, a culatades, ens va dissoldre pels camins de l’Horta. Acabaríem esmorzant a Almàssera.

En contrast, la Processó Cívica es feia pel carrer de la Pau, amb molta tranquil·litat i poca gent i amb el Penó de la Conquesta acompanyant a la Senyera. Continuà fent-se els anys següents, sempre amb el caliu que posaven entitats com Lo Rat Penat —que, aleshores, no tenia les manies d’ara— i la Societat Coral El Micalet.

Mort Franco, però encara sense democràcia, el 1976, amb l’esperança d’una certa tolerància per part del governador civil, ens vam convocar pel 9 d’Octubre a una concentració a l’ermita de santa Anna d’Albal, però allò va acabar també com el ball de Torrent. El decrèpit Regim no afluixava en això de reconèixer la realitat plural d’Espanya. Havien passat molts anys, però...

Cal esperar al 1977 perquè tot esclate. El valencianisme polític aprofità els nous aires de canvi polític per crear les complicitats suficients perquè mig milió de persones isqueren al carrer, amb la presència de tots els partits de l’arc parlamentari.

Bo, alguns ho farien, però, quan van vore que estaven davant la manifestació més gran coneguda fins aleshores. Per exemple, els líders d’UCD que s’incorporen a la manifestació des de la cafeteria de Barques 7.

Amb senyeres amb blau i sense, fou una barreja molt diversa de gent que coincidien en mirar el futur amb democràcia i autogovern. Fins i tot, hi era l’alcalde franquista Miguel Ramón, a qui se li va haver de dir que es retirara de la primera fila.

El darrer diumenge d’Octubre d’eixe any es va poder celebrar, per fi amb una certa normalitat, l’Aplec al Puig. Una gernació de joves hi varen retre homenatge, entre d’altres, al professor Manuel Sánchis Guarner, un referent de la conciliació entre valencians.

D. Manuel havia estat expulsat de Lo Rat Penat per la nova directiva elegida l’any anterior gràcies a uns vots per correu ben misteriosos. Uns vots que sembla que s’havien proporcionat pel mateix governador civil que havia prohibit la concentració d’Albal. Perquè els vots presencials eren majoritàriament, sens dubte, en favor del que representava el professor.

També, aquell any, malauradament, fou d’inflexió política per a la dreta valenciana. S’havia vist derrotada per les urnes el 15 de juny (a Espanya havien guanyat) i la manifestació del 9 d’Octubre havia consolidat també al carrer l’hegemonia de l’esquerra.

Passaren de l’acomplexament polític a la virulència. Volem dir que de no tindre credencials democràtiques —la poca gent que tenien la varen foragitar de la UCD— i, per tant, amb molt poca autoritat en un món de noves llibertats, passaren a utilitzar les noves llibertats per fer de l’anticatalanisme l’arma de combat polític front a l’hegemonia de l’esquerra. Tot alimentant una divisió civil entre valencians que encara patim.

Així, doncs, als anys posteriors, el clima del 9 d’Octubre es va enrarir, particularment, quan l’esquerra guanyà l’alcaldia de la ciutat de València el 1979. La violència física que havia arribat a llibreries, actes culturals i personalitats valencianistes també va infectar la Processó Cívica. Aquella calma del passat va esdevenir desassossec a partir d’aleshores.

La impunitat que van gaudir els violents va animar a una «Comissió del 9 d’Octubre», formada per l’esquerra parlamentària i no parlamentària, a crear la seua pròpia manifestació que recollira l’herència unitària de la del 1977.

El clima de tibantors creixents a la ciutat de València i voltants, particularment quan la dreta guanya les eleccions municipals i autonòmiques, fa que la «Comissió» també es veja sacsejada per diferències internes sobre com respondre, que incomodaren a més d’una formació política.

Alguns anàvem a la processó cívica del matí i a la manifestació de la vesprada. Tanmateix, aquesta mateixa actitud dual evidenciava la preocupació perquè la maror social i política que vivíem estava deixant molt afeblida la potència social i política del conjunt dels 5 milions de valencians i valencianes.

Tot el qual també afectava l’economia. Sempre he pensat que la recuperació de l’autoestima com a valencians generaria cohesió social. Això seria un «capital social» extremadament beneficiós per a poder sumar a l’esforç de cadascú de nosaltres l’esforç col·lectiu com a País en la generació de noves oportunitats econòmiques.

No debades l’autogovern en bones mans ha contribuït al benestar social, cert, però també a millorar la competitivitat de les nostres empreses tot practicant polítiques econòmiques adients a la nostra singular estructura productiva.

Aquesta simbiosi entre autoestima i capacitat de fer coses junts és el que cal valorar cada vegada que el 9 d’Octubre ens recorda el que som i el que volem ser. Orgullosos de la nostra identitat valenciana —la nostra llengua hi juga un paper ben important— i fent front a les divisions artificials que s’hi han creat.

Ho hem fet des de sempre. Des del primer 9 d’Octubre, aquell en què Jaume I, amb el Penó de la Conquesta, va entrar a la ciutat de València i va crear un nou regne. Recordem l’actitud de Francesc de Vinatea front al rei Alfons, el 1333, quan aquest va voler dividir el Regne.

Ho hem fet amb gent de procedència diversa que s’amalgamava —es feia valenciana— tan sols assumint una llengua pròpia, el valencià, i unes lleis pròpies, els Furs. Imperfectament, això sí, perquè jueus i moriscos no ho aconseguiren.

Al segle XXI, els 9 d’Octubre han de significar nous esforços per amalgamar més i millor, tot erradicant potencials xenofòbies i exercint, això sí, la nostra ferma voluntat se seguir sent valencians i valencianes pels propers segles.