A Josep Faus Beltran. Montcada.
Sueca 12 maig 1955
Benvolgut amic:
Un d’aquests dies farà un mes que vaig rebre la seua carta. No cal dir que està vosté en el dret de considerar-me desatent i mal educat, per haver deixat passar tant de temps sense contestar-li. Crega’m, però, que no me n’havia oblidat. Durant cinc setmanes he dut la carta a la butxaca, en espera d’un moment de tranquil·litat per a correspondre-la. Per fi dispose d’aqueix moment… Si he de dir tota la veritat, també és cert que la meua tardança ha estat una mica deliberada. Volia haver-li enviat, junt amb la contestació, un petit obsequi en senyal d’amistat: un exemplar de l’antologia de sant Vicent Ferrer que tinc en premsa. Confiava que aquest llibret estaria editat ja a hores d’ara. Sembla que no ho estarà fins al mes que ve. Per això no vull retardar més la meua carta; el llibret l’hi enviaré només el reba jo de Barcelona, que és on es publica.
Sabia que l’amic Alapont li havia indicat que es posàs en contacte amb mi. M’hauria agradat tenir una entrevista amb vosté: mirant-se les cares, la gent s’entén més fàcilment, i la paraula dita resulta infinitament més còmoda i eficaç que la paraula escrita, sobretot per a certes coses. Comprenc que les dificultats per a entrevistar-nos són molt respectables, però ja en trobarem ocasió. Amb Alapont ens passà igual: al capdavall, en unes vacances, ens vam veure i vam parlar llargament…
Parlàrem, com parlaríem nosaltres, del «poc ambient» que vostés tenen aquí i al que al·ludix en la seua carta. Vosté no se n’explica els motius: des de fora, els motius es veuen amb una diafanitat enorme, i és ben trist comprovar quina classe de motius són. Però això és un mal general, imposat per la circumstància històrica. De tota manera, és esperançador constatar com, a pesar del «poc ambient», a pesar de l’ambient de sentit francament contrari, a pesar d’estar privats de mitjans de propaganda i de llibertat per a fer-ne, van apareixent ací i allà símptomes de desvetlament i de consciència. No podem ésser optimistes, ni de bon tros: però «encara hi ha fe a Israel»…
I mire vosté: el paràgraf final de la seua carta revela d’una forma molt senzilla el mecanisme, més que espiritual, biològic, d’aquests fenòmens aïllats de recuperació. Vosté em diu: «a tots els mortals una mica manifessers ens agrada dir, cridar: Jo sóc ací!». Doncs bé: açò és tot. Només que en comptes de posar-hi «manifessers», jo hauria escrit un adjectiu més genèric i menys irònic. Nosaltres som un poble com un altre: no millor, però tampoc pitjor. I com a tal poble volem continuar «essent ací». ¿Quin home dimitiria d’ésser home? Un poble arriba a la màxima degradació quan renuncia a la seua personalitat. Això, des del punt de vista humà. Perquè des del punt de vista humanístic, som hereus d’una cultura, i de la llengua que l’encarna, i tenim l’alta obligació moral d’assegurar-li la continuïtat. Avui, en front dels qui ens ho neguen tot, i en front dels nostres compatriotes que no volen saber-ne res, hem de sustentar, d’un costat, el dret del poble a la seua llengua; i de l’altre, els drets —humanístics— de la mateixa llengua, independentment de si el «poble» els vol o no.
Però veig que m’estic excedint en un to adoctrinador poc adequat, i sobre coses que potser vosté ja té ben reflexionades. Escriga’m sempre que tinga ganes. Ja sap que té un bon amic en el seu affm.
Joan Fuster
S/c. Sant Josep, 10. SUECA.
Sueca 26 gener 56
Estimat Faus:
M’havien informat de la desgraciada solució donada a València al teu cas. Comprenc que t’hages sentit aclaparat i fotut. Però, t’ho confesse, és l’únic que comprenc de tot l’afer. El món en què tu vius és per a mi escandalosament estrany i inintel·ligible: no puc imaginar-me quina mena de raons induiren aquells senyors de Montcada a desplaçar-te de València, i si me n’imagine alguna, encara resulta pitjor. Ho deixaré córrer. La meua opinió sobre aquella gent, fins i tot abans d’esdevenir-te el que t’ha esdevingut, crec que ja te la vaig explicar. De manera que no cal insistir-hi.
Per la teua part, no deus sentir-te vençut. Sobreposa’t, i endavant. De moment, no sé què més dir-te. Vam tenir poc de temps per parlar, el dia que ens vam veure, i em pense que vaig parlar jo massa i tu massa poc.
M’interessava saber moltes coses de tu, que ara m’haurien servit, no per a confegir quatre línies d’amistós consol, sinó per a mantenir amb tu un diàleg epistolar seguit i útil. En la meua memòria quedes com un xicot viu, encuriosit i aprofitable —però no podria precisar encuriosit «en què» ni aprofitable «per a què». Naturalment, ja pots suposar des de quin punt de vista faig aquestes reflexions —un punt de vista, diguem-ne, per simplificar-lo, literari i patriòtic.
Escriu-me, doncs, i parla’m de tu: de les teues preocupacions, dels teus projectes, del que vulgues. M’agradarà rebre cartes teues, i reforçar una mica més la nostra coneixença i la nostra amistat.
Un bon record de
