Ala partida del dissabte passat, primer dia de l$27actual octubre, anunciada a les 5 de la vesprada i contant els quatre jugadors, els dos feridors, el trinqueter Artur Tuzón, els dos Soros i el públic, no arribaríem a la cinquantena. Allò era, de bona veritat desolador, i, per a mi, inexplicable. Feia bon temps, però no hi jugava el València, ni el Llevant i no hi havia res que poguera explicar aquell desert. Però hi era i ha que resenyar-ho.

Anunciats estaven pels blaus, la parella, Pedro i Dani i de feridor Miguelín i pels rogets Núñez i Tino i Aragó de feridor, a qui voldríem fer una subscrició per a què poguérem comprar-li uns patalons blancs, per a què estiga com l$27altre feridor, Miguelín, que va tot de blanc i no desentonarà. Només dir-los que de les 5 anunciades a les 6$2710 estàvem amb el marcador iguals a 5 i la igualada a 10, sense haver començat a jugar de veres. També Batiste i Manolo cantaven blaus, i blaus, sense descans, sense que hi hagueren que no volguera. I aixina hi estàven quan començà la partida, en la de quinze a quinze, hi havien «descansos», esperant que aparagueren postors aceptant les postures.

Però com en aquest món tot s$27acaba, eixiren alguns apostadors acceptant les postures i començà de veres. I lo graciós és que es jugava amb ganes; després d$27una igualada a 25, casi per inèrcia, s$27aplegaren a igualades a 35, a 40, a 45 i a 50, lo que vol dir que hi havia prou nivell en les dues parelles; casi sempre anà davant la parella blava, excepte en una ocasió, en la què els rogets anaren un joguet davant, i els dinés casi sempre blaus. Es tornà aigualar a 55 i a continuació, Núñez-Tino, alcançaren la victòria molt competida.

Núñez, bé: Tino superior. Dels vençuts, Pedro anotà cansanci i Dani tingué de tot. La partida fou interessant i amb emoció per la marxa del marcador. I a esperar que d$27ara en avant, estiguem més acompanyats pels aficionats absents.