Els seixanta-set anys de vida que sostenen els fonaments del singular frontó d´Alcalá del Júcar contemplen emocionats l´homenatge al pilotari que més ha gaudit llançant la pilota contra el seu mur verd. És possible que les pedres s´emocionen? Clar que és possible. Aquelles pedres van ser acaronades per mans assaonades en el joc de pilota; col·locades una damunt de l´altra amb l´esperança de viure sons; de mantindre la tradició heretada, de sostindre el joc que emocionava els vells de la comarca, els xiquets que no tenien una altra diversió que no fóra la de banyar-se en el meandre del Xúquer o tornar a casa amb les mans marcades per l´impacte d´una pilota feta de fils per les amoroses mans d´algun vell pilotari.
Molt prop del frontó, l´Alcalá del Júcar invadida per la moda del turisme rural viu el tragí de les gents arribades per a contemplar les cases que pengen de vessants blanques, el pont romà, la bella ombra de l´albereda refrescada per les aigües, gents alienes a un espectacle que no apareixerà en cap fullet turístic; com si el joc de pilota fóra estrany a la història del poble; com si allí no haguera nascut Andres Torres, «Campana», gran entre els grans del frontó; entrenador de Paco Cabanes, El Genovés.
La vesprada de l´11 d´agost de 2017, seixanta-set anys després que es col·locara l´última pedra que rematava el frontó, van brollar llàgrimes verdes d´emoció que van acompanyar als vidriosos ulls d´Andrés, dels seus fills, dels seus pilotaris amics, de les figures valencianes que van voler acompanyar-li, de Toni Costa, que tant s´ho ha treballat per arredonir esta poesia i de Paco Cabanes. Alguns amics engolien saliva, altres miraven enlluernats; el president del club, Enrique Luján, satisfet de ser digne continuador del treball d´aquelles primeres mans que van alçar la preciosa obra.
Tot va ser bell en la vesprada del divendres. Tot. Va ser bonic descobrir la pedra que immortalitzarà el nom de Campana sobre el mur que va obrir les seues entranyes per a acollir el nom de qui va dibuixar els millors tants amb aquell inoblidable colp de bragueta. Va ser bell veure els jovenets pilotejar, als veterans recuperar els guants; a les primeres figures buidar-se per a arrancar enceses ovacions dels molts aficionats que no van voler perdre´s estes emocions. Tot ho va arreplegar la televisió de Castilla-La Mancha, perquè allí hi ha televisió, i les ràdios i la premsa de la zona. Campana se´l mereixia.
Que com va quedar la partida estel·lar? No va poder ser millor ni en qualitat ni en entrega generosa dels protagonistes, i va acabar amb la victòria de Genovés II, De la Vega i Lemay sobre Puchol II, Adrián de Quart i Cervera per 45 a 44.
Però el divendres no va gua-nyar ningú, perquè va guanyar el vell joc de pilota al qual va rendir tribut d´admiració un gran entre els grans: Andrés Torres, «Campana».
