Quan la pilota valenciana va desaparéixer dels carrers dels nostres pobles, allà pels anys cinquanta i seixanta del passat segle, el Joc de Pilota, el que es juga amb la vaqueta, va quedar postergat a l'activitat d'alguns pocs trinquets. Així ho va arreplegar en una breu publicació editada per la Delegació Nacional d'Esports Jorge Cela Trulock, a finals dels seixanta, que va tindre el detall d'acostar-se al trinquet de Borriana, suposem que en alguna escapada vacacional, fotografiar a les figures de l'època i palpar l'ambient decaigut i pessimista dels aficionats.
En aquells anys obrien les seues portes a la pilota professional, de manera periòdica, alguns trinquets com a Pelayo, Massamagrell, Borriana, La Pobla de Vallbona - va inaugurar un trinquet en 1968- Sueca, Gandia, Benissa i poc més. Molt poc més. Alguns altres recintes se sostenien per aficionats que es jugaven els diners en desafiaments diaris de mil formes convinguts; recintes en què de manera esporàdica o temporal s'anunciaven els professionals, jugadors que contractaven les seues partides amb una simple anotació en l'agenda. Temps en què, si per qualsevol circumstància no s'encreuaven apostes, la partida perdia tot l'interés. Per això, a finals dels seixanta i a principis dels setanta a penes hi havia renovació ni joventut entre la plantilla que gastava pantaló blanc, que era la manera de visualitzar la seua condició de profesional.
Foren els campionats de clubs, que jugaven a Galotxa, a Llargues o a Raspall, els que van recuperar l'afició en desenes i desenes de pobles; els que van crear escoles, i impulsaren la necessitat de juvenils. Van ser eixos campionats del joc en el carrer els brolladors d'aigua fresca que, en gran manera, van renovar les plantilles i sobretot van estendre l'afició per comarques en què ja era un record dels més vells. Eixos campionats que, llavors van gaudir d'atencions mediàtiques que animaven dirigents i jugadors al convertir-los en protagonistes d'eixa heroïcitat.
És trist comprovar la decadència de les competicions de clubs; l'alacaiguda vida, l'escassa atenció que se'ls presta. Segurament guiats per la moda d'altres grans esports en què ja es parla més de les figures que dels propis equips, ens oblidem de que, sense al·licients, els clubs cauran en la melancolia; per a res procuraran renovar les seues plantilles si quan sorgix un xiquet amb qualitat se li privarà, directament o indirectament, d'aportar al club el que el club li ha permés aconseguir. Sense reflex mediàtic, quin interés hi ha per participar en tornejos? Analitze's l'evolució de la pilota en molts pobles i probablement arribarem a la conclusió que, igual que va ocórrer en els anys cinquanta i seixanta, ens podem quedar amb uns pocs trinquets, sense nous aficionats que puguen omplir-los per a sostindre el món professional.
