Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinión

One wall i autoctonicitat

En el carreró del Tio Posaero ens ajuntàvem una quadrilla de xiquets disposats a pelar-nos els genolls jugant a la trenta-una. Amb una pilota de drap que compràvem a raó de 1,5 pessetes en la botiga de la Tia Isabel, ens marcàvem les regles. Jugaríem contra la paret i seria falta quan la pilota rebotada en el mur no sobrepassara l'amplària de la vorera. El mur no tindria més de cinc metres d'altura i el carrer no sobrepassaria els sis metres d' amplària. Només ens faltava marcar en el sòl les ratlles per a jugar al joc que hui s'estén pels cinc continents amb el nom d'One Wall. En eixe joc disfrutàvem el que no està escrit, i efectivament arribàvem a casa amb els genolls pelats per a afrontar la reprimenda de la mare i la sessió d'aigua oxigenada i mercromina. Era menys perillós jugar a galotxa però es penjaven moltes pilotes en les teulades i no era qüestió de gastar-se els diners. Jugàvem a galotxa perquè era al que jugaven els majors, però, en veritat, disfrutàvem molt més amb el joc contra la paret que batejaven com jugar a la trenta-una perquè eixe era el límit de punts per a guanyar. Quin pilotari valencià no ha jugat una o moltes vegades contra la paret sense saber que estava jugant a One Wall?

Conte esta història per si puc ajudar a considerar l'One Wall com una modalitat acceptada sense reserves pels amants de la pilota valenciana. Si pensem un poc, probablement esta modalitat estesa hui per tot el món pelotístic amb nom anglés és més antiga que el joc a Llargues. Per a jugar a qualsevol altre joc directe es necessiten dos persones com poc. Per a jugar contra la paret només es necessita una persona. Conec algun poble on la tenacitat d'un jugador que es va quedar només en el carrer va aconseguir salvar el joc directe. Acudia tots els diumenges al carrer esperant que algú li acompanyara. Si no arribava ningú es posava a jugar contra la paret suportant a vegades els comentaris irònics dels pasejants. Era un amant de la galotxa però es conformava de jugar contra la paret, a «one wall». Fins que van arribar diversos jóvens per a poder jugar a llarg.

Els valencians estem en condicions de liderar el moviment global de la pilota a mà en el món. Som la referència, inclús en USA. Disposem de jugadors i jugadores de primer nivell europeu i inclús mundial. Els noms de Sacha, Mar, Victòria, Ana Belén...son coneguts en el panorama internacional. Ho han aconseguit a pesar d'indiferències, incomprensions i inclús acusacions d'atemptar contra les modalitats pròpies. Algú em pot dir quina modalitat és la pròpia dels valencians? Segurament l'única pròpia és la del raspall. Així és que, totes les altres, d'una manera més o menys intensa, estan compartides amb altres regions. I és més, potser que el valor de la autoctonicitat impediria explorar possibilitats amb altres modalitats semblants si això ens permet donar a conéixer el valor global de la pilota valenciana? En quina ment cap tancar-se en la pròpia casa i negar-se a socialitzar-se, a relacionar-se, a conviure, compartir i competir? Menysprear el que es desconeix és propi de mentalitats tancades, en el fons, reaccionàries. La veritat és que l'One Wall, no s'estén perquè està en anglés - encara que cal veure el que captiva allò que arriba en eixa llengua-; s'estén perquè és senzill, barat, fàcil de practicar a totes les edats. Tots tenim el nostre cor rendit a una de les moltes modalitats de la pilota valenciana però també són molts els que aspiren a obrir les seues ments per a entendre que allò que es jugava de xiquet, també és part d'eixe joc a què podríem denominar Joc de Pilota, globalitzador i integrador.

Pelar-se els genolls continuarà sent una bella diversió si es fa per a tornar una pilota impossible, es denomine el joc com es denomine. No crec que juguem en funció de la llengua en què s'escriba el joc. Encara que ja sabem que com deia aquell, «hay gente pa tò».

Compartir el artículo

stats