El Sèneca de la pilota

Sèneca va concebre la seua pròpia existència com un camí cap a la virtut perquè coneixia les seues pròpies imperfeccions i entenia la filosofia, igual que Sòcrates i Plató, com una preparació per a la consumació de la vida. Perquè només el final és el nostre verdader jutge. I és així com entén la pilota valenciana Francesc Soro Juan, Soro III al trinquet i Quico per als amics. Concebre la vaqueta com un itinerari autèntic de creixement humà amb les dificultats lògiques. Perquè a través de l’aspre s’arriba a les estreles (Sèneca).

Per això, després de dues dècades en actiu, el pilotari de Massamagrell ha dit adéu a l’Individual d’Escala i Corda. Ho va fer en sa casa, al trinquet Tio Pena davant Lluís de la Vega. El dia que perdera (60-40) d’aquest any, Quico tenia clar que s’anava a acomiadar de la Champions de la vaqueta perquè volia alliberar-se de pressions i gaudir a l’hora de jugar en altres competicions com la Lliga o la Copa. Ho tenia clar.

La sentida ovació que es va emportar quan va acabar la partida i els escarafalls que va fer amb els braços dient adéu, amb els ulls plorosos, convidaven a pensar en el punt final. Era com si Soro haguera fet el traspàs de poders a De la Vega de manera definitiva. Com a ell mateix li va ocórrer en 2011 en la primera final del mà a mà que va jugar. Va perdre contra Álvaro, però en aquell 60-55 li estava entregant el testimoni del Fris Grec de la Feninde, el títol que reben els millors de la millor competició. Fins ara només l’han aconseguit Genovés, Sarasol, Álvaro, ell mateix i, en raspall, Waldo.

Els Diàlegs del preceptor de l’emperador Neró, peça clau per a comprendre l’estoïcisme, són un compendi de la saviesa i de la paciència, dues virtuts que a Soro III l’han fet arribar a l’Olimp. Juga al rebot com una foguera, sembla un Apol·lo, com un volcà en erupció. Perquè veu el trinquet com un tauler d’escacs. Amb una intel·ligència pura recolzada en una força cega, impulsada per l’espill de la història familiar amb tres generacions lligades a la pilota. Sis individuals contemplen la seua trajectòria.

Quico és una persona intrigant, un pilotari ambiciós, però, més enllà, la seua mirada connectava amb la sensibilitat contemporània -com el filòsof cordovés-, revelant una visió premonitòria de l’avenir d’aquest mil·lenari esport: «Oferir una pilota del segle XX en el segle XXI és impossible», va afirmar en més d’una ocasió. Dir el que sentim. Sentir el que diem (Sèneca).

«Cal afrontar una reestructuració en el món professional, reduir partides i açò implica disminuir plantilla de jugadors professionals», va dir abans de que es creara la Fundació de la Pilota. I és, d’alguna forma, el que ha fet aquesta nova plataforma. La interpretació que feia Sèneca de la vida s’acostava més als problemes del món real que les especulacions abstractes del platonisme i l’aristotelisme. I això és també el que feia Quico, apropar-se a les contrarietats o les incògnites de la vaqueta per a visibilitzar-les i denunciar-les. Perquè a voltes, viure és un acte de coratge (Sèneca).

Els pulmons de l’actual pilota van ser per uns anys les seues mans, les verdaderes ales del seu cor perquè pocs pilotaris han estimat tant aquest mil·lenari esport com ell.

Suscríbete para seguir leyendo