Ja fa prop de 2 anys a les portes del Nadal, els treballadors i treballadores de Bosal van rebre la pitjor notícia que podien rebre: els acomiadaven. La setmana passada el jutjat declarava improcedent els acomiadaments i triplicava les indemnitzacions que l'empresa ha de pagar als treballadors.
Però la qüestió de fons rau en que el cas de Bosal és «un entre tants» d'empreses que localitzen una fàbrica per tal de gaudir dels diners públics i quan aquests diners públics deixen d'arribar-los, aleshores tanquen la paradeta i centenars de famílies es queden penjades.
Fins ací la descripció, ara toca parlar d'opcions de futur. I si en lloc de buscar altra multinacional que es faça càrrec de la planta transformem la fàbrica en una empresa recuperada pels seus treballadors?
Si quan s'arriba a una situació com aquesta l'Administració l'única solució que li s'ocorre és buscar altra multinacional que compre la fàbrica, d'ací uns anys tornarem a tenir el mateix problema això si els qui ara tenen algun càrrec públic ja no estaran. Però i els treballadors i treballadores? I les seus famílies? Ells sí estaran. Pensant en els treballadors una possible solució a casos com el de Bosal ve de la mà de l'Economia Social: transformar una fàbrica que havia sigut propietat d'una multinacional en una empresa recuperada pels seus treballadors (una Cooperativa de treball associat CTA, una Societat Anònima Laboral SAL ó una Societat Limitada Laboral SLL). D'aquesta manera són els treballadors els que passen a ser els propietaris de la fàbrica i a tenir el seu futur en les seues mans.
La realitat de les empreses recuperades no és un fenomen nou, si no que és un fet que s'ha anat donant al llarg de tot el S.XX i el que duguem del S.XXI arreu del món: des de països europeus com Itàlia, Àustria o França entre d'altres. El cas austríac va lligat a la indústria metal·lúrgica. També a l'Amèrica del Sud a països com Uruguai o Argentina. Més a prop nostre en els darrers anys s'han donat casos a Catalunya, un cas concret és el de Mol-Màtric, S.C.C.l. que també és una empresa subministradora del sector de l'automòbil.
Arribats a aquest punt del meu raonament, ja és pot intuir que l'eina per frenar la desindustrialització i la deslocalització que són les empreses recuperades és una eina que funciona. Per tant caldria posar en marxa un Pla d'Empreses Recuperades a tot el territori valencià, però fer-ho be. Això hauria d'implicar en primer lloc als treballadors afectats i en segon lloc als professionals de les universitats especialistes en Economia Social. Per què? Perquè l'objectiu hauria de ser l'èxit d'aquestes empreses per mantenir i crear ocupació. El passat mes de juliol vaig presentar al Congrés internacional del CIRIEC a Lisboa un estudi fet sobre les cooperatives creades en temps de crisi al País Valencià, en ell es demostra que la variable que més determinant resulta per a l'èxit d'aquestes empreses és la formació i l'experiència en temes relacionats amb l'administració d'empreses: el Management és la variable clau de l'èxit. Per això un pla d'empreses recuperades hauria d'incloure no sols aspectes relacionats amb facilitar el procés de transformació, si no també un procés de monitorització i suport en l'àrea de gestió de 5 anys.
L'article 129.2 de la Constitució Espanyola insta als poders públics a fomentar les Cooperatives i a establir els mitjans que faciliten l'accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció. Les competències en matèria de política industrial corresponen a la Generalitat Valenciana. A què esperen?
