En 1930 l'economista J. M. Keynes va pronosticar que cent anys després només seria necessari treballar 15 hores setmanals per a satisfer les nostres necessitats. Ens acostem a la data prevista, però no s'ha complit el seu vaticini. Fins i tot en l'actualitat cal sovint que dos membres de la unitat familiar treballen fora de casa, un fet que llavors no ocorria. Va errar Keynes o ens hem equivocat nosaltres?

El seu pronòstic es fonamentava en que l'avanç de l'eficiència i la mecanització ens ajudaria a cobrir la major part de les necessitats bàsiques, permetent-nos dedicar menys temps al treball remunerat i més a altres tasques familiars, socials, comunitàries, artístiques, d'esbarjo€ I probablement s'hauria complit de no ser perquè la nostra societat ha comés almenys dos errors: la creació d'infinites necessitats "artificials" -que ens lliguen al treball més del que seria raonable- i l'escàs repartiment del fruit de la mecanització entre els treballadors.

Per tant, seria convenient ser més crítics amb les suposades necessitats "publicitades" per un sistema que intenta créixer infinitament, una pretensió impossible en un món de recursos finits. I al mateix temps hauríem de plantejar accions comunitàries, cooperatives i col·laboratives que permeteren repartir socialment l'èxit de la mecanització i la robotització.

Tinguem en compte que l'anhelat creixement econòmic a una taxa real del 3% anual implicaria duplicar la producció i el consum cada vint-i-cinc anys aproximadament, i multiplicar-los per més de 18 als cent anys. Tanmateix, l'escassesa de recursos naturals i energètics no permet aquesta fantasia de creixement permanent; més encara, tenint en compte que des dels anys 80 del segle passat la nostra petjada ecològica és superior a la capacitat de regeneració del planeta. En conseqüència, el nivell de producció i consum hauria de ser ja menor, especialment en les societats opulentes occidentals. En cas contrari, estem condemnant les generacions futures a disposar de menys recursos que l'actual, així com a patir els efectes del temut canvi climàtic provocat pels nostres excessos insostenibles.

Durant les últimes dècades ens hem beneficiat del regal que implica l'ús de recursos naturals i combustibles fòssils abundants i barats, fins a l'extrem de perseguir el creixement econòmic sense valorar els seus efectes perniciosos (canvi climàtic, contaminació, deteriorament de la salut, estrès, etc.). Aquesta riquesa natural ens ha permès créixer econòmicament "dopats" amb fonts d'energia sense parangó, que ja estan arribant als seus màxims possibles d'extracció anual (i encara que és urgent la seua substitució per fonts renovables, no sembla possible que aquestes ens oferisquen la mateixa capacitat energètica neta ni la seua versatilitat).

Així mateix, en l'àmbit del mercat laboral, l'abundància de recursos i energia va permetre la denominada "destrucció creativa de llocs de treball". Segons aquesta, la mecanització destruïa ocupacions en alguns sectors, però al mateix temps comportava una generació neta de treball gràcies a l'augment de producció en els nous sectors i a la generalització del consum.

No obstant això, en l'actualitat ens enfrontem a un escenari amb límits que impossibilitaran el creixement econòmic generalitzat a llarg termini, i en el qual la robotització substituirà llocs de treball sense que existisca possibilitat de generació neta de treball per la falta de creixement. En aquestes circumstàncies resulta pertinent plantejar-nos nous paradigmes per a gaudir d'una vida més senzilla, saludable, familiar, cooperativa i comunitària; així com més respectuosa amb el medi ambient i que permeta repartir el treball i els fruits de la mecanització.

No caiguem de nou en el parany que ens lliga amb "noves necessitats". Fem-ho no solament pel nostre benestar, sinó també per deixar als nostres descendents la possibilitat de viure en unes condicions almenys similars a les què nosaltres heretàrem. Eduquem els nostres joves perquè gaudisquen dels plaers de la sobrietat i de la llibertat que açò comporta.