Entenem per evolució aquell procés segons el qual els caràcters hereditaris d’una població d’organismes canvien amb el pas de les generacions. Reconeixem dos mecanismes principals que impulsen l’evolució. El primer la selecció natural, un procés que crea caràcters heretables que són útils per a sobreviure i reproduir-se, que fan que l’organisme esdevinga més comú en una població, i caràcters perjudicials que el fan més rar. Al llarg de moltes generacions, apareixen adaptacions per una combinació de xicotets canvis aleatoris successius en els caràcters i la selecció natural de les variants més ben adaptades al seu ambient.

El segon és la deriva genètica, un procés independent que causa canvis aleatoris en la freqüència d’un caràcter en una població. La deriva genètica resulta del joc de probabilitats implicat en si un determinat caràcter serà transmés a mesura que els individus sobreviuen i es reprodueixen. Tot i que els canvis produïts en una única generació per la deriva i la selecció són menuts, amb cada generació s’acumulen diferències que poden, amb el pas del temps, causar canvis substancials en els organismes.

Sobre això, el biòleg evolucionista Leslie Orgel va formular un parell d’axiomes coneguts com les Lleis d’Orgel. Les coneixen? La primera regla diu «Quan un procés espontani és massa lent o ineficient, evoluciona una proteïna que l’accelera o ho fa més eficient». Sóc de l’humil pensar, que les Lleis d’Orgel, són també d’aplicació a l’economia i el mercat laboral. Al cap i a la fi, també es tracta d’una població d’organismes vius. Empreses i treballadors.

El mes de juny del 2018, al MUVIM, en unes jornades organitzades pel servei públic d’ocupació, més d’una vintena d’experts multidisciplinaris, i representants dels principals sindicats i de la patronal, van parlar i debatre sobre l’automatització, la renda ciutadana, nous nínxols d’ocupació, economia feminista, bretxa salarial, canvi climàtic... De forma molt majoritària es va entendre l’automatització com una oportunitat per redistribuir el treball i avançar en nous drets socials. Com una ocasió per a repensar i compensar el pes excessiu del sector serveis en l’economia valenciana. Com una palanca des d’on revisar el model productius.

En la meua intervenció inaugural vaig parlar de teletreball i de la disminució de la jornada laboral (4d/32h) com a aportacions a la millora de la productivitat, i com a factors que poden aportar millores en la crisi climàtica, reduint la mobilitat innecessària. Tot amb tres grans vectors de transformació, l’econòmic (pot augmentar la productivitat i el nombre d’ocupats), ambiental (pot disminuir desplaçaments i propiciar estils de vida més sostenibles); i social (pot millorar la conciliació familiar, el benestar al treball, i mitigar l’increment de patologies psicològiques associades a l’estrés laboral, minorant així la despesa sanitària).

El debat que vam encetar oficialment, no va arribar a transcendir més enllà dels cercles més directament relacionats, no penetrà en el debat públic, no va omplir columnes de diaris, o tertúlies. No en aquell moment. De la pandèmia que ens tenalla dia i nit, se n’han donat mil definicions, i se l’ha enfocat des dels més diversos prismes. M’arriscaré a dir que en el camp de l’evolució de les relacions laborals, del mercat laboral en el seu conjunt, està actuant com eixa proteïna que accelera els canvis en cerca de major eficiència. Hui, tot allò, és matèria de debat permanent.

I és que la segona regla d’Orgel diu: «L’evolució és més llesta que tu».