La Lluna conté aigua gelada, segons noves dades inequívoques de detecció, i en la superfície hi ha nombrosos cràters, fins i tot molt xicotets, als quals mai arriba la llum solar, on esta podria estar atrapada de manera estable, la qual cosa pot tindre implicacions per a futures missions humanes.

Nature Astronomy publica este dilluns dos estudis signats per científics estatunidencs, un dels quals assenyala la inequívoca detecció d'aigua molecular (H₂O) a la Lluna i l'altre suggerix que aproximadament 40.000 metres quadrats de la seua superfície, dels quals un 40 % estan en el sud, té la capacitat de retindre aigua en els anomenats paranys freds.

Fa dos anys ja es detectaren signes d'hidratació en la superfície lunar, particularment al voltant del pol Sud, que possiblement corresponien a la presència d'aigua, però el mètode emprat no podia diferenciar si es tractava d'aigua molecular (H₂O) o d'hidroxils (radicals anomenats OH).

En esta nova publicació, un equip dirigit per Casey Honniball de la Universitat de Hawaii, va usar dades de l'Observatori Estratosfèric d'Astronomia Infraroja (SOFIA) de la NASA, un avió Boeing 747SP modificat per a transportar un telescopi reflector.

Les dades es van prendre del cràter Clavius, prop del pol Sud, que va ser observat per SOFIA en una longitud d'ona de sis micres, a la qual l'aigua molecular produïx una signatura espectral única.

Les observacions prèvies, a una longitud de tres micres, assenyalaven indicis d'aigua, que "encara deixaven oberta una explicació alternativa", però les noves dades "no tenen una altra explicació que la presència d'aigua molecular", diu a Efe Ignasi Ribas, astrofísic de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i de l'Institut de Ciències de l'Espai del CSIC.

L'aigua, atrapada dins de grans de pols o de cristalls, quan és excitada per la llum del Sol vibra i la torna a emetre a una longitud d'ona de sis micres. "En la pràctica, és com si estes zones de la Lluna brillaren més que el que deurien a eixa longitud d'ona", agrega Ribas en un comentari de l'article del qual no és signant.

Els investigadors estimen que l'abundància en les altes latituds meridionals és de 100 a 400 grams d'H₂O per tona de regolita (el material del qual està format la superfície lunar) i la distribució de l'aigua en eixe petit rang de latitud és resultat de la geologia local i "probablement no un fenomen global".

Eixa quantitat d'aigua és molt més baixa que en la Terra, "però és més que zero", indica Ribas, que recorda que les condicions en la Lluna són extremes, per la qual cosa és difícil retindre-la perquè s'evapora i s'escapa.

El segon estudi, encapçalat per Paul Hayne de la Universitat de Colorado Boulder, va examinar la distribució en la superfície lunar de zones en un estat de foscor eterna, en les quals el gel podria ser capturat i romandre estable.

"En els paranys freds, les temperatures són tan baixes que el gel es comportaria com una roca"; si l'aigua entra ací, "no anirà a cap part durant mil milions d'anys", assenyala el científic citat per la universitat.

Encara que no es pot provar que estos paranys freds realment continguen reserves de gel -"l'única manera de fer-ho seria anar allí en persona o amb rovers i cavar", diu Hayne- els resultats "són prometedors" i futures missions podrien llançar encara més llum sobre els recursos hídrics de la Lluna.

L'estudi es va fer amb dades de l'Orbitador de Reconeixement Lunar de la NASA per a avaluar una gamma de possibles grandàries de paranys freds, els quals podrien ser molt més comuns en la superfície de la Lluna del suggerit en investigacions anteriors.

L'equip va usar també eines matemàtiques per a recrear com podria ser la superfície lunar a molt xicoteta escala i la resposta és que seria "semblant a una pilota de golf", repleta de xicotets clots.

L'estudi indica que els "microparanys" freds, a vegades d'una grandària no superior a un cèntim d'euro, són centenars o milers de vegades més nombrosos que les de més grandària, que poden tindre diversos quilòmetres, i es poden trobar en tots dos pols.

Els autors suggereixen que aproximadament 40.000 metres quadrats de la superfície lunar tenen la capacitat d'atrapar aigua, la presència de la qual pot tindre implicacions per a futures missions lunars que tinguen com a objectiu l'accés a estos potencials depòsits de gel.

"Si tenim raó -va considerar Hayne-, l'aigua serà més accessible", tenint al cap, en un futur, el possible establiment de bases lunars.

L'existència a la Lluna d'aigua que potencialment es puga usar és una perspectiva "molt interessant" i "emocionant", destaca Ribas, encara que el temps dirà si es pot utilitzar per a ajudar a futures bases lunars.