La barraca, una de les icones de l'Horta de València, està en perill d'extinció. Només queden en peus al voltant de 69 d'estes edificacions de les 2.500 que van arribar a registrar-se en 1929. «I que complisquen la definició estricta de barraca només en quedaran dues», assegura Enric Guinot, catedràtic d'Història Medieval i codirector de la Càtedra l'Horta de Valencià: Territori Metropolità de la Universitat de València. El present i el futur de les barraques de l'Horta es va analitzar en una jornada en línia organitzada per la càtedra dijous passat.
El present de les barraques és incert i el futur, gens optimista. Ni tan sols se sap amb certesa quantes en queden en peus. Hi ha diversos inventaris (el del Pla general de València, el del Pla d'acció territorial (PAT) de l'Horta, el catàleg del professor Juan Antonio García Esparza) però cap coincidix en el còmput de les que seguixen en peus. I de les que queden, «n'hi ha de moltes classes: les neobarraques que va construir l'Ajuntament d'Alboraia en 1999 que, possiblement, complixen més els criteris del que és una barraca que les altres 69 històriques; les barraques de Burguet, prop del parc de la Rambleta, restaurades amb dubtós rigor; les de Ximo Llop, a Castellar, completament assolades ja; o devorades per les noves cases adjacents, com la barraca de ‘la Borrega’ de Pinedo».
També hi ha barraques xalet com la del General a la Punta, aparellades, urbanes... «Només en queda una que reunisca totes les característiques del segle XIX i és la barraca dels Arandes al Palmar», segons Guinot. Segons el catedràtic d'Història, «la immensa majoria ja no estan habitades. Només algunes temporalment en l'estiu, però quasi totes romanen tancades. És un patrimoni molt feble i en greu perill».
Encara que, a més de les visibles, també hi ha les que «estan ocultes, les que no es veuen perquè han sigut modificades i convertides en cases normals, amb una tipologia diferent quant a forjats, recobriments i fins els usos dels espais interns de la barraca», com va recordar Paloma Berrocal, del Gabinet d'Arqueologia Algarra i Berrocal. Un exemple és la Casa Figuerols del Pouet de Campanar, al costat del Bioparc, «al costat de l'alqueria del Rei que s'està caient, per la qual lluitem els veïns de Campanar i que esperem poder recuperar en part. I podria haver-hi un altre cas [de barraca encoberta] a Sant Marcel·lí», alerta l'arqueòloga. Berrocal ha dut a terme, al costat de diversos arquitectes, experiments «per a rehabilitar les barraques amb materials constructius propis. A la majoria se'ls ha adossat fins a tres i quatre capes de morter de ciment Portland, que és el pitjor que es pot fer amb qualsevol mur antic, perquè no el deixa respirar, condensa la humitat, el rebenta i, quan obris, cau a trossos», va alertar Algarra.
Les barraques tenen una protecció genèrica des de 1998 amb la llei de patrimoni cultural valencià que s'ha anat afinant des de llavors, com va recordar Luis Pablo Martínez, inspector de la direcció territorial d'Alacant de la Conselleria de Cultura. «Però de res val la normativa si no hi ha una població i poders públics que gestionen i donen suport a eixa protecció». El diputat de Cultura de la Diputació de València, Xavier Rius, va alertar que, atés que la majoria són privades, «actuar és més difícil», encara que va advocar per «trobar complicitats amb les universitats, els ajuntaments i els moviments socials». Una opció de supervivència podria ser la solució «Pazo de Meirás», que va apuntar Marc Ferri de Per l'Horta: «L'Administració podria aportar ajudes per a mantindre la integritat dels edificis i, a canvi, els propietaris obrir-les uns dies a l'any per a visitar-les».
