Un miracle. I per partida doble. Sobreviure a una caiguda de 56 metres és tota una gesta que només supera una recuperació increïble que es constata un mes i mig després que es produïra l'accident. El 13 de setembre, Roberto Mañez Blanco va tornar a nàixer, sense saber-ho. Era diumenge i mentre treballava en una de les grues més altes del port de València, un vaixell la va derrocar i aquesta va caure amb l'estibador dins. Un caiguda similar a la d'un cotxe, des d'un dihuité pis i amb el conductor dins. Els bombers van excarcerar el seu cos entre un muntó de ferros i cristalls.

Así fue el momento en que un barco derriba la grúa en el Puerto de València

Així va ser el moment en què un vaixell derroca la grua al port de València

Va arribar conscient a l'hospital i va mirar la mort de prop. Durant setmanes, va lluitar per quedar-se en aquest costat de la vida. No va travessar la línia i va despertar. Hui, els seus ulls negres confirmen que el pitjor ha passat i que ara queda per davant treball, treball i més treball per a rehabilitar cos i ment, que no és poc. Però no hi té por. Ell és un lluitador i un currante, així que si la seua recuperació depén d'esforç, de descans i de constància... Temps al temps.

Rep Levante-EMV des de l'habitació 501 de l'Hospital La Fe, encara que compta les hores per a ser traslladat al centre de rehabilitació de Levante. De fet, el trasllat es va produir ahir. Està tranquil i content. «Estic viu. Sent que la vida m'ha donat una altra oportunitat i la pense aprofitar al costat de la meua dona i les meues filles, amb els meus pares, amb el meu germà, amb els meus amics, amb la gent que vull. A vegades ens preocupem del que no és important i sé que encara em queda molt de temps per davant de recuperació», explica. I riu quan conta que, al port, entre els companys de treball, que també són família, el seu malnom ha canviat de «núvol negre» a «el renascut». 

Del moment de l'accident ni vol ni pot parlar. No obstant això, sí que vol posar en valor el seu treball, el món de l'estiba, la tasca dels portuaris i les mostres d'afecte que ha sentit des de tots els canals possibles, de persones que s'esperava i d'unes altres que ni tan sols coneix. Recorda, per exemple, l'homenatge dels companys del port d'Algesires, amb les seues llums enceses i les botzines sonant, i s'emociona.

«He sentit molt d'afecte»

 «No esperava tanta repercussió. He sentit molt d'afecte i agraïsc de cor tot el suport dels meus companys. Els estibadors som una família, en la prosperitat i en l'adversitat, i, quan passa alguna cosa, ens hi bolquem», afig.

Roberto té 48 anys i en fa 23 que treballa al port com a estibador, com a formador de formadors i com a capatàs durant 14 anys. Amb 25 anys, va llegir un anunci en el periòdic que li va canviar la vida: oposicions per a estibador. Es va traure els carnets de camió, es va preparar l'examen i es va traure una plaça. Des d'aleshores, no ha parat.

Recorda el primer dia que va pujar a una grua. «Impressiona moltíssim i et traslladen per la ploma per a veure si et fa por», explica. El seu consell per a qui comence en el món de l'estiba és sempre el mateix: «Que no es posen nerviosos, que es relaxen. És un treball que necessita sang freda en molts moments i tindre la ment neta, perquè tots podem cometre, però, en aquest treball, una equivocació pot tindre un desenllaç fatal». De fet, Roberto va donar mostres d'aquesta temprança el dia del seu accident. I és que no va haver-hi més morts per una maniobra que va efectuar amb rapidesa, gràcies a la qual va salvar una vintena de vides, inclosa la seua.  

Per això, vol destacar el treball de l'estiba. «És molt perillós». Una vegada va somiar que un vaixell derrocava la grua en la qual treballava, una cosa que mai havia passat al port de València. Aquell malson es va fer realitat un diumenge de setembre, però està viu i ho pot contar. El que s'ha dit, un miracle. I per partida doble. 

Amant de les motos i de la vida en família

Roberto Mañez és un apassionat de les motos i, quan pot, participa en ral·lis, en els quals gaudeix del risc i de l'adrenalina. El dilluns després de l'accident, tenia previst viatjar a Granada per a practicar una d'aquestes aventures. Abans d'anar a treballar, la seua dona, Elena, li va fer prometre que tindria «cura» en el viatge. «No et preocupes que no és la meua hora», li va dir abans d'eixir per la porta. Ja no va tornar a casa i la seua família es va aferrar a aquesta frase en els moments més difícils. Tenia raó, no era la seua hora i l'accident li ha fet replantejar-se una vida que vol gaudir al màxim i molt prop de la gent que s'estima.